Josep Clara: “A la frontera dels Pirineus Orientals, franquistes i nazis van confraternitzar”

És un dels principals estudiosos de la repressió franquista a les comarques gironines. Josep Clara (Girona, 1949), professor titular d’història contemporània a la Universitat de Girona, acaba de publicar Nazis a la frontera dels Pirineus Orientals (1942-1944), a Dalmau Editor, on parla de les intenses relacions entre els nazis i els franquistes durant l’ocupació alemanya de França.

A la portada del seu llibre hi apareix un oficial nazi de bracet amb uns guàrdies civils a Portbou. ¿Simbolitza una col·laboració intensa?

Les ordres que venien del govern espanyol eren de col·laborar, tot i que oficialment es parlava de neutralitat o no bel·ligerància. Hi ha permissivitat. Se’ls deixa passar sense salconduit, van a Barcelona, tenen molta relació amb els serveis secrets espanyols... Es calcula que al departament dels Pirineus Orientals s’hi van establir uns 10.000 homes, entre militars i paramilitars alemanys. Alguns veïns de Portbou s’oposen a la idea que els comerciants venguin productes als nazis, que sovint venien a proveir-se. Els funcionaris de l’Estat estan dividits, n’hi ha de favorables i de contraris als nazis. A mesura que la guerra va malament per als alemanys, alguns deixen de donar-los suport.

¿Els fugitius del nazisme no ho tenien tan fàcil per creuar la frontera?

Gens. Els alemanys patrullaven amb gossos perillosos. Es torna menys permeable, però era impossible tancar-la del tot al pas clandestí. Hi va haver un pas de jueus procedents de Salònica per Portbou. Franco els va deixar entrar perquè eren sefardites, descendents dels jueus que van viure a la Península fins al 1492, però no va deixar que es quedessin.

¿Hi ha casos en què les autoritats franquistes ajuden els nazis a trobar fugitius i a la inversa?

N’he trobat documentats alguns casos. Com un veí de l’Alt Empordà que residia en territori francès i que els nazis van lliurar als franquistes i acaba afusellat. Eren els mateixos funcionaris de policia els que s’atribuïen el mèrit de tenir contactes amb els alemanys per ajudar-los. També hi ha casos de policies espanyols que entreguen algun fugitiu als nazis.

També hi havia espionatge?

Hi ha alemanys que viuen amb la tapadora d’un negoci per fer activitats en favor dels nazis, però ja hi eren abans d’aquest període. També hi ha veïns de l’Alt Empordà i autoritats del règim que col·laboren activament amb els nazis.

S’ha parlat força del cas de Josep Pla.

En Pla més aviat va ser espia dels aliats en aquesta època. Hi ha una fitxa d’ell i del seu germà on són definits com a col·laboradors.

Com va rebre les tropes alemanyes la població de la frontera?

Al principi, causa expectació veure’ls uniformats. En alguns moments traspassen la frontera sense permís. Van ser més vistos quan van començar a aixecar fortificacions, com la de Portbou, on encara queda la torreta.

Què passa quan els nazis són derrotats?

Els que no poden escapar-se cap al nord són ben acollits. Fins i tot es dicten ordres de refugi o asil temporal per raons humanitàries quan entren els aliats. Alguns es queden a viure aquí, com el cas d’un contingent d’espies i policies al servei del Tercer Reich que van trobar un plàcid refugi a Caldes de Malavella. Un tracte diferent al que s’havia donat a la gent que travessava la frontera fugint dels nazis.

I també fugen alguns col·laboracionistes?

Sí, és el cas d’Alfons Miàs, precursor del catalanisme contemporani a la Catalunya Nord, que la Guàrdia Civil va detenir a la carretera de les Salines de Maçanet de Cabrenys. Però com que tenia parents ben relacionats amb el règim franquista, no va ser entregat a les noves autoritats de França.

¿És veritat que vostè va explicar a Jaume Camprodon, mort fa poc, que la policia li revisava tota la correspondència mentre va ser bisbe de Girona a les acaballes del franquisme?

El vaig conèixer als anys 90 i vaig aprofitar per dir-li que en una recerca al Govern Civil de Girona vaig constatar que li obrien totes les cartes que rebia i les transcrivien al castellà. Tornaven a tancar el sobre amb cura, perquè ell no se n’adonés. Ell em va dir que sospitava, sobretot del telèfon, on sentia fresses estranyes.

Vostè també ha estudiat les sentències que el franquisme va dictar contra persones que ja havien mort.

És una aberració, però servia per traslladar la responsabilitat a la família. Era una manera de justificar la confiscació de propietats i béns. Era repressió econòmica. Per exemple, en Darius Rahola, germà d’en Carles, és jutjat després de mort per justificar la confiscació de la impremta. Però hi ha un cas més aberrant: un militar que durant la guerra es va passar als franquistes, que mor defensant els seus ideals, i després l’acaben condemnant a 30 anys perquè havia sigut maçó.

Què queda encara per estudiar del franquisme?

S’hauria de sistematitzar tot el que hi ha, i aprofundir en les responsabilitats polítiques. El problema és que en bona part de Catalunya no es pot fer un estudi en profunditat com el que s’ha fet a Lleida perquè molts arxius han desaparegut.

¿Els arxius militars són accessibles o encara hi ha problemes?

Sembla que hi ha menys problemes que abans, però quan hi ha dades de tipus personal depèn del criteri de l’arxiver, tot i que de personal ho és tot. Això passa tant als arxius militars com al Govern Civil de Barcelona.

Està a punt de publicar un llibre sobre la Guàrdia Civil a Catalunya. ¿Va tenir un paper molt repressiu?

El títol ja orienta: La Guàrdia Civil, espina dorsal de l’Estat a Catalunya. És la representació de l’Estat més propera, sobretot als pobles. És un cos molt autònom, tant que fins i tot xoca amb altres cossos, com la policia.