El meu avi no parlava mai de la guerra, però una vegada va explicar-me que, en un bombardeig, havia pactat amb Déu que el deixés sobreviure a canvi d’endur-se’l al cap de no recordo quantes dècades.
El meu avi es va morir fa temps, però la meva àvia avui té noranta-cinc anys molt ben portats. Ahir pensava en ells llegint a la secció de Tecnologia de l’Ara.cat una entrevista al professor José Cordeiro sobre “immortalitat biològica”. “Tu ets una màquina biològica -explicava el professor-, jo sóc una màquina biològica. Tot el que sentim o creiem serà replicat en una màquina millor. Hi haurà màquines més complexes i millors que tu”. Una altra investigadora, Laura Lechuga, era molt més moderada i deia que aviat podríem arribar a viure un segle i mig gràcies a la nanotecnologia.
Tot i que es venia d’un descens, entre el 2000 i el 2015 l’esperança de vida va allargar-se 5 anys. Un nadó nascut l’any passat té una esperança de vida de 69 anys, si és un nen, i de 74 si és una nena. Si han nascut en un país ric, la seva esperança supera els 80 anys. Extremadament longeva o directament immortal, la humanitat anirà descobrint aquest nou continent de l’edat, igual que avui els més grans trepitgen per primer cop terres que abans semblaven tan llunyanes.
La “immortalitat biològica” deixaria molt petit el pacte del meu avi amb Déu, però algun pacte hauria de fer, donat el cas, la humanitat amb Déu o el que fos que representés la seva moral. Per més que ho digui el doctor Cordeiro, no som unes pures màquines biològiques. Si ens tornéssim immortals, el nostre sistema de valors quedaria completament trastocat. ¿Podem, precisament nosaltres, els humans, encarnar l’eternitat? On quedaria, llavors, la transcendència? I la moral? Qualsevol acte seria redimible. No tindria sentit castigar, ni amb presó o pena de mort (en aquest cas molt més absoluta que l’actual, que només avança una data), ni de fet de cap altra manera, ni amb un reny, algú que, havent de viure infinitament, acabaria per força canviant i comportant-se de totes les maneres possibles, que inclourien la redempció de Hitler i la conversió de qualsevol benefactor de la humanitat -un Mozart o un Pasteur, fa feredat pensar-ho- en un destructor i un criminal de guerra. En la immortalitat, ho seríem tot... I acabaríem no sent res.
Quin pacte, llavors? Em ve al cap un personatge de DeLillo que, enfront d’una immortalitat per nanotecnologia, profetitza “bandes de rebels pro-mort que sortiran a matar gent a l’atzar” i “voraços banys de sang amb aspectes cerimonials”.
