Publicitat
Publicitat

Mazoni i les mil i una nits

El cantant de la Bisbal d'Empordà va reinterpretar els seus clàssics a l'Auditori de Girona

El cantant de la Bisbal va tornar a l’Auditori de Girona aquest cap de setmana per oferir al seu públic més fidel reinterpretacions orientalistes dels seus clàssics, amb l’inestimable ajut de l’Istanbul Street Ensemble. Amb el seu heterònim artístic Mazoni, Jaume Pla apunta clarament a territoris de la literatura i de la Mediterrània. Per tant, no és d’estranyar que després de l’'indie' d’estil mancunià o la temptadora deriva de l’electropop, un artista que sempre s’ha esforçat per reinventar-se acabi arribant a conèixer músics de la distant Turquia i a incorporar l’exotisme dels seus instruments aladinescs a les seves pròpies composicions. L’ocasió va sorgir arran d’un viatge a Istanbul per rodar el documental 'Navigam: Per primer cop'. A Girona vam poder acarar el resultat el dissabte 7 d’octubre a la Sala de Cambra de l’Auditori, no del tot plena. Les noves amistats del Bòsfor van servir per reunir les antigues, o sigui, el nucli més irreductible dels seguidors de Girona i de les comarques gironines.

Mazoni va apostar per temes del seu últim llarga durada, ‘Carn, os i tot inclòs’, que donen certa sensació de 'déjà vu', com ara ‘Pedres’ i ‘Vindré com una plaga’. Tanmateix, els cinc convidats anatòlics, incloent la cantant Ülkü Aybala, semblaven abocats a una espècie de ‘col·laboració de prestigi’, només ornamentant les cançons però sense prestar-los un real valor afegit. Amb un cert ambient de ‘jam session’, fauvista però també poc pertinent, els temes sonaven llargs i una mica dispersos, sense llampec. Més tard Mazoni va reconèixer que només havien tingut “quatre dies per assajar”.

Però el públic gironí sap alenar i ser agraït: va celebrar i aclamar el seu heroi com si es tractés del ‘ritorno d’Ulisse in patria’, després del periple artístic -i segurament també existencial- allà pels confins del Mare Nostrum. També pontificava la diversitat: alguns moments de d'etnorock adrenalínic, alguna excursió balcànica com aquelles que signava Goran Bregovic en les pel·lícules de Kusturica i l’agradable sorpresa de les cançons del grup turc, en el segment més inesperat, íntim i meritori de la vesprada.

Curiosament, o simplement de manera afortunada, aquell interregne va constituir el moment d’inflexió i empenta que li faltava al concert. Els músics de l’'ensemble' d’Istanbul es van enlairar i l’entesa va clarament millorar en els temes finals, emblemàtics, com ara ‘Totsants’ o ‘Ei que ja surt el sol!’ - aquest últim va gaudir d’un reeixit canvi de lletra adaptada als temps del referèndum-. Per finalitzar, l’indiscutible ‘Per primer cop’, mena d’himne postmodern a la finitud humana, aquí en una resolució quasi jazzística, serena en ritme però grandiloqüent en els arranjaments.

Tothom va abandonar content la sala però la certesa més gran és la promesa en obert que deixa aquesta col·laboració transmediterrània: si no es queda com un episodi aïllat o anecdòtic, aquests vents bizantins tenen terreny per créixer i mil i una nits per oferir.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT