Comarques Gironines 29/11/2014

El Minotaure no es mira al mirall

Antoni Sant Blanc publica '14 Raons d'un país que s'obre al món', una síntesi de la història de Catalunya a partir dels esdeveniments de l'any 14 de cada segle

Josep Pastells
3 min
Antoni Sant Blanc, autor de '14 Raons d'un país que s'obre al món' / Gerard Bagué

Girona"Algú pot pensar en una amagada llei pitagòrica o cabalística que presideix el decurs històric dels catalans. Altres, més cartesians, que tot plegat serà aprofitar una curiositat de la nostra història. Sigui com sigui, resseguint-ne les pàgines de cada segle (del VIII fins al XX) podem observar en llur respectiu any catorze (o al seu voltant immediat) la presència indefectible d'un episodi transcendental i d'alt valor simbòlic que delata, prefigura o consolida la nostra singularitat política nacional”. L'advocat i professor universitari Antoni Sant Blanc, nascut a Barcelona el 1957 i resident a Girona des de ben petit, argumenta així el fil conductor del llibre '14 Raons d'un país que s'obre al món', editat per Llibres del Segle a partir d'una versió actualitzada i ampliada de la sèrie d'articles 'Catalunya enfront el Minotaure' que va sortir publicada a la revista 'Presència' entre febrer i juny.

Mentides i voluntat

El llibre, que a parer de l'autor del pròleg, Miquel Berga, és “amè, instructiu i documentat”, transita pel nostre passat de la mà dels tres grans clàssics de la historiografia catalana moderna –Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar– amb l'objectiu de posar en evidència la llarga sèrie de mentides interessades que l'Estat espanyol, el Minotaure, ha ordit al llarg dels segles i que han contribuït a crear allò que Josep Maria Lòpez Gifreu ha batejat com la 'timidesa nacional', l'arribar-nos a creure que tenim una història absolutament subsidiària de l'espanyola. La prosa de Blanc –“vigorosa, apassionada i emotiva”, segons Berga, que descriu l'autor com “un lector voraç que escriu animat pel compromís amb una causa”– s'apuntala en sòlides referències bibliogràfiques que li serveixen per demostrar que l'actual situació de Catalunya no és fruit d'una generació espontània i que ja fa molts de segles que els catalans afirmem la nostra nacionalitat i la voluntat de tenir sobirania política.

El batec d'un país

Des del primer capítol, centrat en el passat 9 de novembre, fins al darrer, dedicat a l'any (714) en què la invasió musulmana arriba a l'actual territori del Principat, Sant insisteix en la vocació de ser lliures dels catalans, en el seu desig “d'arribar, com un sol poble, al lloc que els pertoca al món contemporani”. Il·lustrat per Lluís Mateu, el llibre destaca per la capacitat de sintetitzar la història de Catalunya en poques pàgines (143) i resumir-la amb una sèrie d'esdeveniments que sempre tenen en comú el batec d'un país que, al llarg dels segles no només ha sigut un estat independent i de dret, sinó que va ser “el primer digne d'aquest nom dins la història política d'Europa”.

El mirall de la història

Capaç de parlar de l'amor d'una mare elefanta pel seu fill, d'ajuntar en la mateixa frase Shakira i Quevedo, de recordar que en albanès 'katala' significa monstre o de qualificar el Palau del Lloctinent de 'Kremlin medieval', Antoni Sant aprofundeix en les causes i els orígens de la catalanofòbia i conclou: “Catalunya, després del fiasco de l'Estatut de 2010 (darrer intent de signe noucentista per associar Catalunya a Espanya) s'ha mirat al mirall i no li ha agradat gens com ha quedat”. I tot seguit, potser amb un punt d'ingenuïtat o, si més no, en una exhibició d'optimisme desbordant, afegeix: “Esperem que Espanya no desaprofiti el segle XXI per emprendre les reformes estructurals pendents, es miri també al mirall de la història, aprengui la seva lliçó i tingui el coratge d'immunitzar-se d'una vegada per sempre del factor CAT amb l'única vacuna possible: reconèixer Catalunya com a nació política, tractar-la d'igual a igual i, conseqüentment, respectar el dret que li pertoca a decidir el seu futur”.

stats