Publicitat
Publicitat

Retalls de records de la Fosca

Dissabte a la tarda, al passeig de la Fosca de Palamós, el cel amenaça pluja i minuts abans de 2/4 de 8 cauen algunes gotes que fan que la gent que va arribant al bar restaurant Pujol vagi més a la idea i es concentri a la terrassa coberta, que en pocs minuts queda ben plena. El motiu no és només resguardar-se de la pluja sinó la presentació del llibre Retalls de la Fosca (Viena Edicions, 2017), d’Albert Segú i Vilahur. Aquest metge barceloní de 85 anys estiueja a la Fosca de Palamós de tota la vida. De fet, els seus pares hi van començar a estiuejar el 1928, tres anys abans que ell nasqués.

El 1988 el doctor Segú va publicar el costumari Memòries de la Fosca, que el 2006 es va reeditar, ampliat amb algunes fotografies. Ara ha publicat aquest anecdotari, que en certa manera és com una segona part del Memòries. La presentació la fa el periodista Joan Carles Codolà i Vilahur, nebot de segon grau de l’autor, que esmenta altres llibres que han parlat de la Fosca, com L’home dels pijames de seda, en què Màrius Carol rememora els tres estius que Truman Capote va passar a Palamós mentre escrivia A sang freda ; Quan en dèiem xampany, de Rafel Nadal, o alguns articles del seu germà Joaquim a Revista del Baix Empordà. Codolà també va parlar de la visió idíl·lica que Josep Pla tenia de la Fosca, i d’un personatge com Francesc Dalmau, que va ser diputat al Parlament de Catalunya durant els anys 80 i alcalde de Palamós del 1983 al 1985 per Esquerra Republicana, però que molt abans d’això va viure alguns episodis de pel·lícula, com la seva fuga nedant del camp de concentració d’Algesires per arribar fins a Gibraltar, i la seva posterior participació en el desembarcament de Normandia.

La visita de Macià a la Fosca

Francesc Dalmau era fill del metge Laureà Dalmau, que també va ser diputat al Parlament durant la Segona República per Esquerra Republicana, i que havia tingut una casa al passeig de la Fosca, gairebé al costat d’on es feia la presentació del llibre. La casa dels Dalmau va ser l’escenari de l’acte històric més important de la Fosca, la visita del president Francesc Macià el 22 d’agost del 1932, a la qual Segú dedica el segon capítol del llibre que es va presentar. Codolà va recórrer a l’hemeroteca per veure com van reflectir aquesta visita el Diari de Girona i La Vanguardia, i també als records de la seva mare, aleshores una nena de 10 anys. També va explicar de manera divertida com el seu avui matern, Josep Maria Vilahur, que havia sigut diputat per la Lliga, anava replicant des del terrat al costat de la casa dels Dalmau al que Macià anava dient. “Això és veritat”, “Això no”, afirmava o l’esmenava Vilahur. El que sí que va desmentir la mare de Codolà és que Vilahur hagués fet una xocolatada per restar gent a Macià, com s’havia afirmat en alguns llocs. “Ja pots comptar. Tant primmirat com era, ell que sí que estava per gastar-se diners en una xocolatada...”

El primer llibre de la Fosca

Per la seva banda, el doctor Segú va recordar que quan als anys 80 va escriure el seu primer llibre no va tenir cap referent perquè no hi havia res escrit sobre la Fosca, i que ara mateix té 23 llibres que en parlen. “En el seu moment em preguntaven si havia escrit la història de la Fosca. De cap manera, vaig fer un costumari com el de Joan Amades. Vaig voler recordar els costums que hi havia a la Fosca aquells anys en què ens coneixíem tots -va dir-. Ara he tret coses que m’havien quedat al pap, anècdotes que ajuden a entendre aquells anys, algunes de les quals ja havia publicat a la revista de l’Associació d’Amics de la Fosca”.

Entre aquestes anècdotes, Segú recorda la vegada que el director general de Seguretat de l’Estat de l’any 1946, Francisco Rodríguez Martínez, va estar a punt d’ofegar-se a causa de la mala mar. El va salvar Fina Dalmau en un rescat molt difícil a causa de l’estat de la mar. L’endemà, el director general va anar a agrair a Dalmau que l’hagués salvat i li va dir que li demanés el que volgués. Ella li va respondre que el seu pare, Laureà Dalmau, pogués tornar de l’exili a Morellàs (Vallespir). Rodríguez l’hi va concedir, però el doctor Dalmau, que havia sigut un dels ponents de l’Estatut de Núria, no ho va acceptar fins que les coses no canviessin. Com a mínim la seva família el va poder continuar anant a veure de tant en tant a Morellàs sense haver-se-la de jugar clandestinament, i a més en cotxe oficial, fins al 1949, quan va tornar definitivament.

El llibre també recorda quan van trobar la Fosca fortificada amb trinxeres, l’estiu del 1943, per repel·lir un hipotètic atac dels aliats; com van rebre els veïns el Càmping La Fosca, que va ser el primer de tot l’Estat i que avui ja no existeix, i com el flamenc i el marxandatge turístic typical spanish va arribar a Palamós a finals dels 50 i els 60.

Al final, al bar restaurant Pujol -l’autèntic ajuntament de la Fosca, segons Segú- acaba la presentació i just en aquell moment tornen a caure quatre gotes més. Com si el temps volgués que els assistents es quedessin a fer-la petar una estona més.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT