Revetlla entre bruixes i sirenes

BegurÉs difícil situar amb precisió les arrels i els motius de la nit de Sant Joan, sobretot perquè s’hi barregen ingredients pagans, cristians i populars de diverses èpoques. Però sens dubte és una de les festes més conegudes i celebrades i sembla clar que està estretament vinculada al solstici d’estiu, època de renaixença i culte al sol, de dies llargs i nits curtes. Un dels components essencials d’aquesta celebració és el foc, com l’element simbòlic del sol i també com a renovador i purificador de l’ànima, de les angoixes i les temences ancestrals. L’origen de les fogueres també resulta incert, tot i que era un ritual comú en moltes civilitzacions antigues, i sovint s’explica a través de llegendes d’inspiració religiosa. Una ens diu que quan la mare de sant Joan va infantar, va fer encendre una foguera al capdamunt d’un puig perquè tothom sabés la bona nova i des de llavors s’ha mantingut aquest costum. Sigui com sigui, no fa pas gaires anys encara es veien moltes fogueres arreu i la mainada encara es passava els dies previs a la festa recollint andròmines per alimentar un foc incitador que convidava a allargar la nit, a cantar i a ballar, hipnotitzats davant les seves flames bellugadisses.

Nit de misteri

El tòpic afirma que és una nit màgica, però més aviat caldria dir que és la nit del misteri, dels fets extraordinaris, dels desitjos atiats per les flames, pel caliu i per l’esclat de la natura. És una nit que dóna la benvinguda a un nou cicle vital que, almenys abans, guiava i marcava el feixuc dia a dia de la gent. La nit es presta a la disbauxa i al secretisme, però també propicia la manifestació del més ocult. Per això en sorgeixen multitud d’éssers fantàstics, alguns de malignes i altres de més afables: bruixes, sirenes, follets, aloges, gambutzins, nyitus, llufes, menairons...

Les bruixes, per exemple, aprofiten la nit de Sant Joan per reunir-se i posar en pràctica alguns dels seus rituals i encanteris, ja que els seus poders s’accentuen a mesura que s’acosta la mitjanit. Ballen embogides al voltant d’una foguera i s’apleguen enmig del mar o en llocs apartats com el puig d’Alia o els Tres Rocs d’Amer, que no són altra cosa que tres lladres que van ser petrificats quan volien robar els diners de l’ermita de Sant Roc. Un altre tresor s’amaga a les coves del castell de Montsoriu, protegit per tres serps i dames encantades, i només es pot aconseguir mentre sonen les dotze campanades a l’església de Breda. Per les terres del Ripollès hi transita un follet que entra sovint a les cases i sempre du una pedra rodona i polida. La nit de Sant Joan és l’única oportunitat de prendre-l’hi i assegurar-se una vida plena i feliç. Qui fracassi en el seu intent, però, serà desventurat fins al dia de la seva mort (i potser més enllà).

També emergeixen les sirenes que habiten a la badia de Roses, les de les illes Formigues i les de la platja de Pals, tot i que val més eludir-les per no ser víctimes de les seves malifetes o seduccions. Les aloges o les dones d’aigua, així com les encantades, es mostren especialment actives aquesta nit, sobretot si hi ha fadrins a la vora. És el cas dels tres hereus de Viladrau, que van agafar una peça de roba de les paitides (així s’anomenen allà) i, tot estirant un de cada banda per endur-se-la, van esquinçar-la i van veure aleshores com es convertia en or. Algunes d’aquestes goges també poblen el bosc de les Estunes, a Porqueres, prop de l’estany de Banyoles, un lloc tan fabulós que el mateix Verdaguer hi fa referència al seu poema Canigó: “De les Estunes al fons / lo teixen quatre aloges; / llur teler és de cristall / de vori la llançadora”.

La nit de Sant Joan és també la més favorable per endevinar el futur. Per això els vells més savis de Cadaqués, si hi havia lluna plena, hi encaraven un mirall que sabia interpretar les seves respostes i conèixer l’esdevenidor.

El part temible d’un cetaci

Aquesta era la nit que paria el mular, un immens cetaci, temut per tota la gent de mar. Deien que si el part del mular coincidia amb el d’alguna dona, potser el nadó no se’n sortiria i, encara que se’n sortís, seria desgraciat per sempre més. Mariners i pescadors, sempre supersticiosos, celebraven molts rituals aquesta nit, quan les aigües estan sempre encalmades, per allunyar la malastrugança i recordar els morts que la mar havia engolit.

La mitjanit és indicada per practicar tota mena de sortilegis, remeis, ordalies, endevinacions i malediccions a través de conjurs i de diversos elements de la natura. Així, les plantes, com el vesc o el trèvol de quatre fulles, es converteixen en elixirs, filtres amorosos o beuratges curatius. Els animals, com l’isard o les orenetes, adopten virtuts sobrenaturals; els minerals adquireixen propietats prodigioses, com si fossin éssers vius; i les estrelles desvelen mil secrets passats i futurs. Aquesta nit els banys esdevenen reveladors i terapèutics i l’aigua de les fonts proporciona salut i jovenesa si es beu, com era corrent a la Garrotxa, tan bon punt se sent la primera campanada de la mitjanit. Els vents parlen a través dels seus bufecs, i la mar i la terra es barallen per imposar les seves lleis. Fins i tot les pedres creixen i, si se sap interpretar el seu grinyol, es poden contestar les preguntes més complicades, com passava amb la Pedra Alta de la vall d’Aro. Tot plegat és una resposta lírica, poètica, a tot el que s’escapa de la comprensió dels humans i una manera de conjurar les seves pors més atàviques.

Potser l’estrèpit dels petards i la resplendor dels coets ens ensordeix i ens enlluerna. Potser, tips de coca i de cava, només pensem en la gresca i la música que sona insistentment fins a les petites. Deu ser per tot això que ja no sabem descobrir la poesia i la màgia que aquesta nit brollen arreu. Deu ser per això que els éssers fantàstics i entremaliats ens passen desapercebuts i som incapaços d’adonar-nos de tots els esdeveniments meravellosos que, de sobte, succeeixen al voltant nostre. Però encara hi som a temps. Només cal que avui, quan comenci a fosquejar, obrim els ulls, parem l’orella i ens deixem arrossegar per la imaginació: sentirem la rialla de les bruixes i, encara que llunyans, els cants de les sirenes.