Sopa de Cabra vol tocar el cel

GironaEs confirma la tornada de Sopa de Cabra un cop transcorreguts trenta anys des dels seus inicis. I tothom espera que sigui demà a les sis, en el concert sorpresa (i gratuït) que el Festival Strenes ha anunciat damunt el terrat de l’oficina de turisme, entre la Rambla i l’Onyar. Les xarxes socials bullen amb aquesta possibilitat. ¿És veritat que els Sopa volen emular el concert del terrat que va servir de comiat a The Beatles? Ningú ho confirma ni ho desmenteix. L’emoció es manté.

El que és segur és que a l’estiu enregistraran un nou disc. Els aniversaris serveixen per recordar els amics absents, com el guitarrista Joan Cardona. El retorn ens porta les foto finish d’una època. Carrers, copes, squats, bars i escenaris urbans que s’han arrugat en la memòria ferruginosa. La tornada de grups de rock sempre va acompanyada d’una bona dosi de nostàlgia, de l’empelt que encara ens queda de la joventut. En trenta anys la societat ha canviat molt i quan mirem pel retrovisor ens adonem que a l’àlbum del temps només hi hem guardat les coses que val la pena conservar. Sovint la memòria és autònoma i arxiva els perfums aleatòriament. La memòria ens acosta a la il·lusió de la gent que buscava horitzons creatius; músics, escriptors, fotògrafs i pintors que amb imaginació esbrossaven la terra, l’asfalt i les antigues sendes de l’art. Mirar enrere, però, vol dir contemplar alguns cromos difícils d’aconseguir, els obtinguts gràcies a la casualitat, i també els forats buits que palesen els objectius mai assolits. Perduts en el marasme de la vida. Per això és interessant que Sopa de Cabra facin un nou disc, que s’atreveixin a posar-se a prova per encarar el futur, conscients que tota tornada implica crítiques severes -uns els veuran com a revenants i d’altres com a aprofitats-. La marea de gent àvida d’escoltar-los que desencadenen es va veure als concerts del Palau Sant Jordi, el 2011. Ara, quan la música de Sopa de Cabra ha saltat per damunt dels antics enfonys de l’ underground, s’ha endinsat en la boira roinera del pas del temps, ha navegat en el mar complicat del record i, malgrat tot, continua sent vigent, ens sentim provocats a tornar-los a escoltar. I de cop i volta ens descobrim punxant-ne un vinil, sorpresos amb el coratge de voler saber què ha sigut de nosaltres durant aquests darrers anys.

Mantenen el tremp creatiu?

Sovint només detectem el pas del temps quan contemplem els fills, els actors i els músics que es fan grans. L’expectativa és apassionant. Desitgem que Sopa de Cabra no hagi perdut el tremp creatiu, que sàpiguen bastir peces imaginatives que retratin nous carrers i noves vivències. Contundents, forts i elegants. La música de Sopa de Cabra obre una nova plana a l’àlbum. El risc és necessari per a l’autor inconformista. Arriscar-se vol dir agafar una vella guitarra per descobrir-hi sonoritats impensades. El grup ho fa perquè està situat en una butaca preferent, una talaia des d’on pot observar sense acritud l’èxit que ha tingut la seva obra.