Tòpics que pesen massa
La Col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona edita 'El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries', de Manuel Brunet
Girona“Remant com uns mals esperits i barbotejant unes paraulotes estranyes, talment com renecs, els mariners s'atansaren a l'illot, sotjaren les platges i cales com si anessin a fer una malifeta i, com que no es veia ànima vivent, saltaren a l'aigua quatre galifardeus que amb poques gambades guanyaren el pedreny més alt de l'illot. D'allà estant miraren l'Empordà a contrallum”. El tercer paràgraf de la narració 'El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries', publicada per primer cop a Edicions Diana el 1925 i reeditada fa quatre mesos a la Col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona, és una bona mostra del to emprat per l'autor, Manuel Brunet (Vic, 1889 - Figueres, 1956), en un text singular d'argument ben senzill: els mariners hel·lens, governats per un capità amb gran esperit comercial, arriben per casualitat a Empúries procedents de Marsella; la indígena Tamariu s'enamora del fill del capità Mariner; els productes amb què comercien els mercaders grecs van introduint-se gradualment.
Clixés, poètica i humor
A més d'intentar desidealitzar els models de l'estètica noucentista, de fer-ne un tractament irònic, aquesta obra de Brunet destaca per l'esforç, no sempre recompensat, d'allunyar-se dels tòpics literaris sobre l'Empordà –especialment de la seva identificació amb Grècia–, per la plasticitat de la poètica i per un humorisme que procura defugir els clixés i sovint esdevé més ingenu que eficaç. No tothom pensa igual, esclar. “Chisporreante ingenio [...] comprensión humana matizada de fina ironía”, es podia llegir en una crítica anònima a 'La Vanguardia' el 1956. “Pluma fácil y brillante”, “fino espíritu observador e investigador”, “bella labor de patriota, de ampurdanés y de figuerense”, deia Josep Maria Gironella 13 anys abans al setmanari 'Ampurdán' i referint-se a la narració de Brunet. “Una barreja magistral de bon gust, de sornegueria, de sensualitat, de realisme i d'artifici; un dels millors productes literaris del Noucentisme [...] Art de debò”, assenyalava Ramon Pla i Arxé a 'El País' l'any 1994. Són només tres exemples, entre els molts recollits per Francesc Montero a l'estudi introductori del llibre, de la recepció crítica d'una obra que recrea de manera simple i realista l'arribada dels grecs a Empúries.
L'Empordà idíl·lic
El volum inclou també l'assaig 'L'Empordà i els empordanesos', en què Brunet, possiblement l'únic periodista català que va comentar les dues guerres mundials, ressegueix les meravelles d'un territori que el va fascinar des de ben jove. I si a la narració, que incorpora un pròleg de l'autor, no hi falten referències –massa idíl·liques per no considerar-les tòpiques– a la bellesa i harmonia de l'Empordà –“La imatge de l'abraçada entre la terra i el mar a la badia de Roses es troba al rerefons de totes les descripcions paisatgístiques que apareixen a l'obra”, apunta Montero–, l'assaig segueix la mateixa línia lloadora. Es pot comprovar en aquestes frases, triades quasi a l'atzar: “L'Empordà és un paisatge de primera i una terra de primera, una història de primera i una gent de primeríssima”; “És obra d'arquitecte, amb plànol d'escala rigorosa. I és una obra acabada, sense falles ni renúncies de cap mena”; “Els empordanesos no parlen mai de llur història, per no haver de dir que són la gent més noble de la península Ibèrica”.
