Publicitat
Publicitat

L’ENTREVISTA

Unai Canela: “Em va flipar l’udol del llop, és un dels sons més increïbles que he sentit mai”

Estudiant d’ESO, amant de la natura i protagonista del documenal ‘El viatge de l’Unai’

Unai Canela, de 13 anys, és el narrador i protagonista d’ El viatge de l’Unai, un aclamat documental en què una família emprèn un viatge de 18 mesos per tot el món per fotografiar animals en perill d’extinció. S’ha emès a TV3, on encara es pot veure al servei a la carta. L’Unai és fill del fotògraf de natura Andoni Canela i de la periodista Meritxell Margarit. Aviat Cuatro emetrà la sèrie Espíritu salvaje, en què la família de l’Unai i la natura tornen a ser els protagonistes. Viuen a tocar de l’estany de Banyoles.

El món no és tan perillós com sembla?

Mentre vagis amb compte, no. Nosaltres vam evitar els perills. El que fa més por és sortir de casa, perquè saps que tot serà diferent, però un cop et poses a viatjar ja t’hi acostumes.

Has viscut perill de debò?

No, però ensurts sí. Al documental surt quan vaig caure de quatre metres i em vaig fer un esquinç. Però el pitjor va ser a l’Àfrica, i no surt. Va passar en un càmping que no tenia cap tanca. Tots eren a la tenda, instal·lada damunt del cotxe, menys jo, que seia a terra. Acabàvem d’apagar el foc i en sentir un soroll de branques vaig aixecar el cap. Tenia una hiena enorme i molt lletja, més gran que jo, que em mirava fixament a menys d’un metre. Vaig fer un crit tan fort que la hiena es va espantar tant com jo. Els animals no acostumen a atacar la gent. Realment, el puma o el llop, que fan molta por a tothom, són inofensius si no els molestes. El cocodril ja és una altra cosa. Després, a Tailàndia hi va haver un cop d’estat, però no ho vam saber fins que vam sortir de la selva.

Divuit mesos sense anar a l’escola?

Vaig estar tres mesos escolaritzat als EUA i tres mesos més a Austràlia. La resta de temps la meva mare i el meu pare m’ensenyaven coses. Crec que vaig aprendre molt més que si hagués anat a l’escola, sobretot sobre la natura. Jo recomanaria als nens que aprenguin amb el que tenen més a prop, com les fotges i els ànecs de l’estany de Banyoles.

Després de córrer per tot el món, ¿no el trobes avorrit, el nostre paisatge?

No. El més important és tenir sempre la mateixa actitud amb la natura, siguis on siguis. No cal anar a Austràlia, Namíbia o Tailàndia per gaudir de la natura. També fotografio la natura del nostre entorn. Però sí que tinc moltes ganes de tornar a viatjar.

Al documental, tu i la teva germana sortiu jugant amb un iPad, però també amb bastons i pedres.

L’iPad et permet substituir un piló de llibres i llibretes. Jo el feia servir molt per dibuixar. Però teníem altres recursos per entretenir-nos, perquè la bateria també s’acaba.

Com t’entenies amb la gent al llarg del viatge?

Gairebé a tots els països t’entenien en anglès, potser menys a Tailàndia i a l’Àfrica. I amb tots els nens ens enteníem sempre amb signes. O amb els jocs. Tothom entén una pilota.

On són més feliços, els nens?

En alguns llocs de l’Àfrica hi ha nens que no tenen res però que són més feliços que els d’aquí. Aquí potser hi ha nens tristos perquè volen una Play Station i allà es fan una pilota amb herba i ja estan contents. És una llàstima que de vegades no tinguin recursos i ho passin malament.

Vas tenir temps de fer amics?

I tant. Molts. Encara hi estic en contacte, parlem per Skype, i a alguns els he tornat a veure, com fa poc a la Patagònia.

¿No vau trobar a faltar casa vostra, sobretot la teva germana petita?

L’Amaia va començar el viatge als 3 anys i ho trobava normal. El que se li va fer estrany va ser tornar a casa i anar al col·le. Al viatge ens preguntava com era la seva habitació, si hi tenia vestits... No ho recordava i li va fer il·lusió tornar. Però des de llavors hem viatjar molt i li encanta.

Que és el més bo i el més fastigós que vau haver de menjar?

El més fastigós eren els grills secs que es menjava la meva germana. Te’ls posaven com a tapa amb la beguda. Jo no podia. El millor va ser un puré de patates amb carn i verdures al forn que vam menjar en una granja a Austràlia.

¿Hi ha alguna cosa extraordinària que no vau poder fotografiar?

Moltes! La hiena que em va espantar, pumes creuant la carretera, elefants que apareixen de sobte, ocells que passen... I les fotos que no surten bé o que no pots fer perquè s’acaba la bateria.

Estar dies buscant animals sense tenir sort, ¿no es fa pesat?

No, perquè veus altres coses. Vam estar tres setmanes llevant-nos a les sis del matí buscant el llop. Fa poc vam passar dues setmanes buscant el linx i no el vam trobar. Estar tot el dia caminant i esperant és brutal també.

Descriu-me l’udol del llop

És un dels sons més increïbles que he sentit mai. Em va flipar sentir-lo sense veure’l, sentir la seva presència i no saber on era. No té res a veure amb el que imagines, el que surt a les pel·lícules, zero. El pots sentir a quilòmetres de distància i ressona a tota la muntanya.

Podrem veure més aventures vostres a la natura, oi?

A Cuatro faran un docu-reality amb la mateixa idea de la pel·lícula però en un format televisiu amb set capítols. Es dirà Espíritu salvaje i el vam gravar l’any passat. Comença el mes vinent. Vam anar a Austràlia, Europa, Groenlàndia, el Canadà i altres llocs…

T’agrada en Frank de la Jungla ?

Té molta raó en la majoria de les coses que diu seriosament, fa reflexionar, però no m’acaba de molar això de tocar tant els animals, a veure si el piquen. Té un punt pallassot.

¿I si et diguessin que t’has de passar la vida en un despatx?

Uf! I no tinc cap més opció? ¿No em podria escapar per la finestra?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT