Publicitat
Publicitat

Els colors del Black Music

Actuacions molt diverses i eclèctiques en un cap de setmana de somni

El Black Music Festival acaba de proporcionar-nos un cap de setmana de somni, amb actuacions molt diverses i eclèctiques, però totes igualment entretingudes i fascinants. I de fet, ja tenim un seriós candidat a concert de l’any.

Eduard Gener es va presentar a La Planeta amb banda completa, de gran nivell, concentrant el repertori en el seu últim llarg a durada, 'Diumenge' –tot i que en realitat era divendres, 10 de març–. El públic prou encès i el concert en progressió, amb una peculiar combinació de jazz, swing, funky, soul i 'music hall' que resultava a estones quasi operística, entre "Beethoven i Stevie Wonder", com el mateix Gener subratllava en una de les cançons. Les lletres resulten a vegades inversemblants, de tan personals, excèntriques i desgavellades. Aquest hedonisme impregna el mateix personatge, entre el trobador contemporani i el melòman iconoclasta. L’espectacle viu, en bona mesura, del seu carisma i del seu excel·lent perfil com a comunicador, i provoca rius de riallades.

El dissabte, tothom a l’Auditori per seguir amb entusiasme el concert exclusiu i apoteòsic de col·laboració entre els parisencs Electro Deluxe i la Girona Jazz Project Big Band, tota una experiència estètica de gran espectre i durada. El joc de llums servia de fons a un genial desplegament d’energia, amb el 'crossover' o el mestissatge també com a nota musical dominant: una mena de funky-acid-jazz amb clar 'french touch', però també amb un potent caire transatlàntic donat pel cantant americà James Copley, que tímbricament recorda un punt Lenny Kravitz o Tom Jones. 'Frontman' d’indubtables recursos, va aconseguir posar tota la platea dempeus, cantant i ballant, mentre els seus companys també van impressionar amb solos dinàmics i reeixits. Encara falten molts mesos, però aquí tenim a l'agenda un candidat a concert de l’any.

Després de l’eufòria, la tranquil·litat. Si al concert d’Eduard Gener hi havia quasi deu músics a l’escenari i al d’Electro Deluxe sensiblement el doble, al d’ Ala.ni només hi era ella i el seu guitarrista. A part de la reducció decibèlica, l’escenari de l’Auditori de La Mercè s’omplia, el diumenge 12, d’un fons negre minimalista, per a una presentació dòcil i íntima, davant un públic respectuós però també participatiu. La cantant londinenca de pares caribenys ens va delectar amb les seves cançons gràcils i les interpretacions delicades i introspectives, perfectes per temperar ressaques, tot i que la veu en realitat té una àmplia tessitura, com va deixar palès en alguns moments més virtuosístics. La cantant també destaca pels seus dots oratoris, filosofant llargament sobre l’omnipresència de l’amor, que acompanya amb una gestualitat molt pròpia i gens impostada. És una artista que viu i expressa tot el que sent. Tota una delicada relíquia, com el seu micròfon vintage, "que ja deu tenir uns 80 anys", segons es va sincerar, en registre de pel·li en blanc i negre. El Black Music ja podria durar tot l’any.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT