Una actuació a la llum de la lluna enmig d’un bosc de l’Empordà o dalt d’una ermita perduda a l’Alta Garrotxa té un encant molt especial. Els problemes logístics i tècnics se superen amb la màgia de l’indret i la complicitat que s’estableix entre el músic i el seu públic. Pau Vallvé, amb la seva guitarra, va reunir el passat 10 de juny unes 150 persones en un bosc de Vilopriu, mentre que la banda d’Eduard Canimas en va aplegar gairebé 200 a l’església de Santa Bàrbara de Pruneres (a prop d’Oix) dissabte passat. En els dos casos, l’afluència de públic va sorprendre els mateixos promotors.
Eduard Canimas i els seus músics van respondre a l’escalf del públic, que va corejar i ballar com mai les seves composicions, amb un concert ple d’energia i emoció. “És com un anunci d’Estrella Damm, però amb aigua borbollejant del riu Brugent en lloc de cervesa”, ironitzava Canimas abans d’encarar la cançó Riu Brugent, una de les composicions-himnes del seu flamant i celebrat disc, Un pam de net.
Un cul de món espectacular
“Ha sigut un gran concert, molt autèntic, en un cul de món”, assegurava un dels assistents. L’al·lusió al “cul de món” no és gratuïta. Calia agafar la carretera plena de revolts d’Oix i, abans d’arribar al poble, conduir vint minuts per una pista forestal empinada i pedregosa. El cotxe s’aparcava en un prat i calia enfilar encara un corriol durant uns 10 minuts fins a arribar a Santa Bàrbara de Pruneres. Però un cop a dalt, tothom coincidia que l’esforç havia valgut la pena: un petit escenari encimbellat tenia com a teló de fons les carenes de l’Alta Garrotxa. Hi havia servei de menjar i begudes, una barra amb bota de vi, taules, cadires i herba molsuda on ajeure’s a escoltar el concert. Entre els incondicionals de Canimas (“En tinc pocs, però són molt fidels i em segueixen on calgui”, va reconèixer durant el concert) s’hi barrejaven xirucaires, neorurals, estiuejants de ciutat i campistes propers. L’artífex d’aquest miracle dalt del cim és Jordi Solanich, l’ermità de Santa Bàrbara, que fa 10 anys que viu amb els seus gossos dalt de l’església, sense llum ni aigua corrent, i amb el permís del Bisbat a canvi de recuperar i mantenir l’espai. “Tenia ganes de viure en un lloc així i promocionar culturalment la zona, per això fa uns 7 anys que vam començar els concerts”, explica. Amb el temps, els seus concerts s’han anat fent més concorreguts. “La gent confia en mi i sap que porto gent bona”. Per Santa Bàrbara hi han passat Roger Mas o Lídia Pujol. L’11 d’agost ha programat un concert del grup De la Carmela, del qual parla amb passió. “Jo els dic als músics que els convido a tocar en un lloc màgic, en el millor escenari del món, perquè no sempre els puc pagar el que acostumen a cobrar”, explica l’ermità. Solanich és un home de recursos que combina la feina de promotor esporàdic de concerts amb els jornals: tan aviat pinta una casa o treballa al bosc com fa un arròs per a una colla.
Declarar la guerra al silenci del bosc
Nil Boladeras, músic de La Barraca que va assistir al concert de Pau Vallvé i en va escriure la crítica a La Tornada, explica que en aquests concerts “hi ha una connexió brutal i tot és molt proper”. I afegeix: “Deu ser difícil tocar envoltat de 150 persones que et miren fixament enmig de la quietud del bosc, il·luminat només per llanternes”. Boladeras diu que Vallvé “va sonar amb una força que declarava la guerra a la quietud del bosc”.
Hi ha diversos festivals i trobades musicals que també proposen concerts en boscos o llocs de difícil accés, com el concert inicial del festival Ítaca, que es fa al castell del Montgrí, o els concerts del Festival Nit de Bosc, al bosc de Can Puig de Banyoles.
