GironaTot i que és un instrument més d’interiors, aquests últims dies el piano va marcar presència destacada en els escenaris dels festivals de les comarques gironines, amb tres intèrprets resoludament diferents quant a tessitura i essència: el valencià Carles Santos, el londinenc James Rhodes i la moscovita Varvara Nepomniaixkaia.
Dimecres 9, a Peralada, la pluja va obligar a suspendre, just al final del primer acte, l’encantadora adaptació de la ‘Madama Butterfly’, de Puccini, que era el plat fort de l’edició d’enguany del Festival. El dia següent, a Portlligat, la precipitació també amenaçava, i va provocar retards, però al final en Carles Santos va poder pujar a la tarima per procedir al concert, davant d’una platea nombrosa i que es feia lloc com a podia, entre la casa de Salvador Dalí i les embarcacions de la badia, cortesia del 46è Festival de Cadaqués. Paisatgísticament, el context era immillorable, amb una llum pròpia per a impressionistes, que és com van sonar les primeres notes del pianista valencià, seguidament enrotllat en espirals minimalistes-repetitives.
En altres ocasions el vam veure colpejar violentament el teclat amb els colzes i fins i tot el front, però d’aquesta vegada el més agosarat va ser l’ús dels punys i d’una pilota taronja de goma, amb la qual agenciava suaus dissonàncies. Durant la mitja hora que va durar el recital, el públic es va mantenir respectuós davant del mestre, de 77 anys i amb problemes de salut que va superant, però que constitueix tota una referència a nivell de l’experimentació i l’avantguardisme. En ell, l’expressivitat coincideix íntegrament amb la recerca tècnica i sonora; per tant, t’agrada o no t'agrada, no hi ha terme mitjà. En aquest sentit, és un art totalment honest, despullat i transparent, sense rodejos.
Divendres 11 tornàvem a Peralada per assistir a la proposta de James Rhodes, a qui anomenen el ‘rockstar del piano’, pel seu estil desacomplexat i heterodox, fins i tot per la forma casual de vestir, que no prescindeix d’una samarreta negra amb el nom de Bach estampat en majúscules. El públic era més jove del que és habitual al Castell i podíem gaudir dels detalls interpretatius mitjançant unes pantalles que amenitzaven i omplien el gran escenari. A part de les composicions de Gluck, Bach i Chopin, el britànic (ara resident a Madrid) va omplir l’hora i mitja amb comentaris instructius, i es va revelar com un personatge entranyable i genuí, amb sensibilitat i sentit de l’humor. El plantejament en si no és forassenyat, ja que explicar apropa. Per això mateix, arrossegar bisos (en aquest cas, de Beethoven, Puccini i Vivaldi), en una mena d’adoració recíproca entre el públic i el pianista va resultar innecessari.
Rhodes no és un virtuós, tot i que s’ha de reconèixer que te mèrit que un autodidacta assoleixi tocar obres senceres de Bach i Chopin i arribi a audiències com la de Peralada. No obstant, també s’ha dir que pel que fa a talent i preparació està a considerable distància de la russa Varvara Nepomniaixkaia, una veritable superdotada a qui estem feliçment habituats a veure i escoltar, gràcies a l’obstinació d’Ibercamera. Aquest últim dissabte 12 va tornar a meravellar, al monestir romànic de Cervià de Ter, en presentar un programa que ella mateixa va elaborar expressament d’acord amb l’acústica -mil·lenària, diàfana i cristallina- de l’indret. Tot un detall que demostra el grau d’implicació i compromís de l’artista.
La moscovita també és humana i va usar quatre breus sonates, totes en clau de fa, de l’olotí Antoni Soler, com un diligent i agradable escalfament. La veritat és que els minuts passaven sense que ens n'adonéssim. La prestació de Nepomniaixkaia va anar clarament 'in crescendo' i quan van arribar les obres de Mozart i Schubert l’engranatge funcionava amb plenitud. El que més destorba d’aquesta artista tan especial són els canvis d’intensitat: a vegades acaricia, d'altres colpeja, i en segons pot passar de fleumàtica a inflamada, de greu a gràcil, de reflexiva a visceral. Pertany a aquella classe restringida d’intèrprets que no fan música, sinó que la música s'hi fa o s'hi dona, en ells o a través d’ells. Varvara Nepomniaixkaia roman absorbida, com abduïda o hipnotitzada, no simplement tocant, sinó vivint de forma translúcida cada moment, radicalment entregada a cada corxera i a cada compàs.
La cita representava la cloenda del 7è Festival de Música Clàssica de Cervià de Ter. Desemparentat dels espais massificats i multitudinaris, és un certamen genuïnament de petit format i proximitat, amb una tria excepcional de músics i amb un saludable ambient de convivència al voltant dels concerts. Recomaneu-lo sense por, però només a les vostres millors amistats.
