Publicitat
Publicitat

Entre el polipropilè i el pol·len

Els ancestrals coneixements de floricultura no serveixen, perquè la discussió no és si són hortènsies, orquídies o azalees, sinó si es tracta de polipropilè, poliestirè o polietilè d’alta densitat

El cul de la Lleona, amb un petó cada cinc segons, té els virus i els bacteris a nivells de pandèmia. La ciutat bull d’activitat. Els nervis estan a flor de pell. El conductor d’un autobús italià fa un ostentós signe del cornuto a una conductora que no li cedeix el pas per entrar a l’aparcament de la confluència del Ter i l’Onyar, d’on parteixen molts grups que visiten la ciutat. L’autobús descarrega un cridaner i multicolor ramat de jubilats italians que segueixen una guia que porta un paraigua amb una margarida sintètica enganxada al capdamunt. El pol·len fa esternudar algú, però segur que no prové de les flors, sinó dels arbres de ribera, perquè resulta que aquest any el Temps de Flors és l’apoteosi plàstica. El comentari recurrent dels experts -equivalent al “cal obrir les bandes” dels tribuners del futbol- que aquest any s’ha convertit en clam és: “On són les flors?” Els ancestrals coneixements de floricultura no serveixen, perquè la discussió no és si són hortènsies, orquídies o azalees, sinó si es tracta de polipropilè, poliestirè o polietilè d’alta densitat.

Àvies ‘panzer’

Les àvies italianes amb cotilla s’obren pas envestint la concurrència com panzers cuirassats. No hi ha un reducte atapeït de gent que resisteixi el seu impuls tafaner. I quan arriben a primera línia de foc, extasiades davant del pessebre floral, sempre n’hi ha per cridar amb veu de gralla que vingui el Paolo (la versió italiana del Paco que s’havia matat a l’ APM? ). Saltem a un altre grup, provinent de la Meseta. Els comanda un d’aquests guies turístics (ni oficials ni oficiosos) que deixen anar perles poc cultivades. Caldria recopilar-les en un llibre semblant als de les bestieses dels exàmens (un polígon és un home amb moltes dones). He sentit explicar que pels carrers del Call s’arriba a la sinagoga, que no era altra cosa que la catedral. Però són els jubilats francesos els que dominen els carrers.

L’escalinata malaguanyada?

El pont de Sant Agustí, guarnit amb banderes blanc-i-vermelles i lones amb fotografies de futbolistes i seguidors del Girona FC, és un dels muntatges que genera divisions. No hi ha flors, i els més postmoderns veuen en l’eufòria futbolística d’un club que torna a ser a punt de pujar a Primera una versió actualitzada del pa i circ dels romans. En una enquesta d’urgència, guanyen els que opinen que s’ha malaguanyat l’espai més majestuós, l’escalinata barroca de la catedral, amb un muntatge de miralls deformadors propis de les atraccions de fira del XIX. D’altres agraeixen un muntatge que no talla el pas i ofereix perspectives sorprenents.

Davant la capella de Sant Cristòfol, la discussió de cada any. Unes senyores d’Igualada: “Aquest any és una merda, gairebé no hi ha flors”. La suposada organitzadora del muntatge (molt floral) en honor dels conductors els dona la raó: “La culpa és dels artistes, que no se’ls pot ajuntar amb la gent de les flors. Es pensen que embolicant un arbre amb plàstic ja fan una obra d’art. El que ha de fer l’Ajuntament és donar-los una setmana dels artistes”. Com sempre, els veterans es queixen dels moderns que obren camins poc botànics i els renovadors lamenten el marcatge que els fan les velles glòries per protegir les essències del certamen floral. Però hi ha certa coincidència que aquest any tot sembla menys imaginatiu, més previsible. S’hi detecta una absurda por d’innovar. Un jove participant es queixa que els espais amb més possibilitats es cedeixen al que “tenen més mili” en lloc d’obrir-los a un concurs de propostes més agosarades i lliures.

Novetats tangencials: alguna pancarta contra els pisos turístics. Contemplo una escena inquietant: una veïna de la Força s’irrita per la presència d’un grup que obstrueix el carrer. Sorprèn el seu grau d’hostilitat per demanar pas. A l’estil Fraga Iribarne ( la calle es mía ), els escridassa: “ Apártense, joder! ” En la seva violència verbal, en la seva injuriosa apel·lació a la massa amorfa no hi ha només turismofòbia, sinó també la llavor del classisme i potser del feixisme. Un perill que la Girona turística haurà de trampejar.

Molts dels cartellets informatius de cada muntatge no es queden en el títol i els autors, sinó que incorporen la descodificació, expliciten les intencions i regalen la crítica d’art en argot del CCCB. Destaquem aquest: “El tema principal és el de la crisi dels refugiats. Amb el projecte es pretén encarar la problemàtica des d’una emocionalitat sincera i sentida, des d’una racionalitat càlida, des d’una solidaritat reflexiva, activa i concreta”. La recorregut entre el passeig Arqueològic i el camí del Calvari connecta el visitant amb l’anella verda. La sega diferenciada permet fixar-se en paisatges de gran bellesa que passarien desapercebuts.

L’emoció sincera

Però enmig del brogit i els debats estèrils, el visitant esforçat trobarà sempre una obra amb la qual establir una connexió sincera en el racó més impensat. La meva era a la cisterna de Torre Gironella. Un espai obscur, silenciós, humit. Dins un ambient de recolliment i espiritualitat, una tènue llum zenital en forma de flor (sintètica) deixa caure gotes d’aigua en un petit estany. Els cercles concèntrics que dibuixa l’aigua es projecten en forma d’anells de llum al sostre de la cisterna. Hi ha uns sons relaxants produïts a través del bambú. Al cap d’una estona t’adones que la teva respiració es compassa amb els sons i les gotes, que formes una commovedora unitat amb el muntatge. T’emociones. T’adones que algú del teu entorn experimenta la mateixa sensació. En sortir, preguntes a l’amable japonès que t’obre la cortina si tot plegat és obra seva. Et diu que sí amb timidesa. El felicites i et fa una sol·lícita reverència. Només per aquest moment de recolliment i joia, ja ha valgut la pena enfrontar-se als panzers, als puristes, al polipropilè i al pol·len.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT