MEDI AMBIENT

De la pudor de la paperera Torras a l’aroma del cafè

La Torras Hostench i la Nestlé encarnen la metàfora olfactiva del canvi experimentat per Girona

Gerard Bagué
4 min
De la pudor de la paperera Torras  A l’aroma del cafè

GironaLa metàfora olfactiva del canvi que ha experimentat la ciutat Girona els últims anys podria encarnar-se en el pas de la pestilència de la fàbrica de paper Torras Hostench, ja desapareguda, a l’aroma de la torrefacció de cafè de la fàbrica Nestlé. La Torras va deixar de fumar a principis dels anys 90, però la seva pudor ha quedat instal·lada en la memòria col·lectiva dels gironins i també en la de molts barcelonins que agafaven la sortida de l’autopista a Sarrià de Ter, just al punt de màxima pestilència, per enfilar la carretera de Palamós. La identificació era immediata: Girona igual a pudor. Avui l’associació equivalent per a molts visitants és la de l’olor de cafè, sobretot si arriben a Girona per la sortida oest de l’autopista, que és a tocar d’una de les plantes de producció de cafè soluble més importants del món.

El fum, més gironí que la catedral

Tot i que la Torras Hostench estava emplaçada a Sarrià de Ter, Girona sempre va patir els seus efectes indesitjats. “El fum de la Torras és tan gironí com els campanars de la catedral o Sant Feliu, i s’inspira i expira sense complexos”, escrivia als anys 80 el periodista i fotògraf Jordi Soler. Els gironins no van tenir mai amb la Torras una actitud tan bel·ligerant com amb la pudor d’ossos bullits de la fàbrica de gelatines de Can Pagans, una ferum que l’escriptor i musicòleg Josep Pujol definia com “d’escudella recremada”. Inspirar i expirar estoicament els efluvis de la Torras segurament estava relacionat amb el fet que la paperera donava feina a la meitat dels assalariats de Sarrià de Ter.

Els dies de tramuntana

Assumpció Vila, veïna de Sarrià de Ter vinculada a una paperera sense cap relació amb la Torras, creu que la pudor que arribava a Girona era “una anècdota dels dies de tramuntana”, mentre que on es patia de debò era al mateix municipi, a la zona del congost de la vall del Ter. Als anys 70, a més d’emetre fum, pols i pudor, la fàbrica abocava al Ter tota mena de residus que avui serien objecte de denúncia del fiscal de medi ambient. En ple franquisme, pocs s’atrevien a protestar. Els veïns van respirar una mica més quan l’any 80 es va instal·lar una xemeneia més alta. Uns anys més tard, l’empresa anunciava una inversió de 1.240 milions que aconseguiria el miracle que la Torras deixés de fer pudor. Però la veritat és que la pudor només es va acabar l’any 90, quan la producció de pasta de paper va deixar de ser rendible per al grup Kuwait Investment Office (KIO), que controlava l’empresa des del 1986. A la Torras trinxaven els troncs d’eucaliptus i pi per elaborar fibra de cel·lulosa en grans recipients (digestors), on s’escalfaven barrejats amb productes químics. Aquest procés és el que desprenia una pudor que difícilment es podia evitar. Vila explica que, malgrat tots els problemes, la Torras va tenir efectes col·laterals beneficiosos: “La contaminació va fer replantejar la ubicació de l’escola, prevista en una zona on es concentrava molt de fum i els llençols quedaven negres. Es va triar la zona alta del poble, a prop de la natura, i crec que el temps ha demostrat que va ser un encert. La Torras segurament també va evitar, per bé o per mal, la urbanització intensiva del terme, fins al punt que la gent que ara té 60 anys va haver d’anar a viure a fora del poble”.

Epidemiòlegs i boires

Com que corrien històries gens tranquil·litzadores sobre els efectes nocius per a la salut dels residus de la Torras, els epidemiòlegs van arribar a estudiar els fums. L’Escola Politècnica també va rebre l’encàrrec d’estudiar la formació de boires en el tram de l’autopista del costat de la fàbrica. Sembla que només es va trobar una incidència més gran de casos d’asma. La pudor va ser, durant molts anys, l’antipromoció turística de Girona. Hank McDowell, un exjugador de la NBA fitxat pel Valvi Girona l’any 1988, es confessava en una entrevista enamorat de Girona, afegint-hi un però: “M’agrada tot, menys la pudor que fa aquesta fàbrica de paper que hi ha a Sarrià”.

La fàbrica tindrà ara una nova vida de la mà del grup valencià Hinojosa, que va adquirir les instal·lacions l’estiu passat, tot i que no la dedicarà a fer pasta de paper.

L’aroma de la torrefacció

L’olor que desprèn la fàbrica Nestlé de Girona, situada a l’entrada oest de la ciutat, prové del procés de torrefacció del cafè. Segons la direcció del vent, aquesta olor pot arribar fàcilment, tot i que matisada, al centre de la ciutat. A la fàbrica arriben anualment 80.000 tones de cafè verd, una xifra que suposa l’1% de la producció mundial, que es processen fins a convertir-se en cafè soluble Nescafé i en càpsules de Dolce Gusto.

Fonts de l’empresa expliquen que són conscients que l’olor és una cosa molt subjectiva, per això es fan controls d’emissions que inclouen també les partícules de l’olor. L’objectiu és evitar que aquestes aromes puguin arribar a resultar molestes. Com que el cafè és la primera matèria de manera quasi exclusiva, resulta gairebé impossible evitar que aquests efluvis s’escampin per la rodalia. La fàbrica Nestlé té una plantilla de 700 persones, justament les que va arribar a tenir la Torras en el seu punt àlgid.

stats