Publicitat
Publicitat

TEMPORADA ALTA

El quadrilàter de La Planeta

La sala La Planeta és una olla a pressió on es viu l’emoció dels grans combats. La música èpica fa un in crescendo i les converses pugen de to. Màxima expectació per veure l’enfrontament final del Combat de Dramatúrgia Catalana del Festival Temporada Alta. L’àrbitre, la dramaturga i actriu Cristina Clemente transformada en una mena de Lina Morgan a la catalana, presenta els contendents. A una banda, Roger Peña, amb només dues obres representades sobre els rings catalans, però membre d’una estirp amb l’escena a la sang: fill de la gran Carulla (que infon respecte des de la primera fila), germà de la Vicky Peña i cunyat de Mario Gas. A l’altra, Daniela Feixas, 14 anys més jove que el seu rival, prolífica i desvergonyida autora de gag fàcil i actriu amb un bon joc de cames en el cinema i les telesèries.

Feixas repartirà els primers cops. L’histriònic i omnipresent Joel Joan (a la mateixa hora del combat es desdobla en El crac a TV3) i la reina del dramatisme, Laia Marull, llegeixen (i encarnen) els papers protagonistes. És una mena de remake catxondo d’ El carter sempre truca dos cops, amb esposa perversa que vol enverinar (amb Amanita phalloides, d’aquí la primera raó del títol de l’obra) el marit ric amb l’ajuda d’un energumen de barriada que l’envestirà sexualment sense aturador (d’aquí la segona raó del títol) per cobrar-se el crim. Per molta mania que li tinguis a Joel Joan (no és el meu cas), que aquí fa de xarnego racista amb VamCats, cal dir que és un paio graciós, el nostre John Cleese.

L’obra de Peña, El recanvi, està protagonitzada per un home anodí (Pere Ponce) que una representant dels lobis de poder (Àgata Roca) recluta per transformar en un líder polític que no qüestioni el sistema. Els cops neixen de més endins, volen ser més compromesos i potents, tot i que els actors no els reparteixen amb prou convicció i de vegades només colpegen l’aire. Al final, els espectadors voten en una urna (totalment demodé perquè no és de cartó sinó de metacrilat). Durant el recompte, es fan porres pel Twitter. Els entesos que han seguit totes les eliminatòries del torneig auguren la victòria de Feixas. Creuen que l’efecte crac de Joel Joan decantarà la balança. El resultat els deixa en evidència. Guanya Roger Peña.

La competitivitat estimula

El torneig de dramatúrgia, que ja porta quatre edicions, és una font constant d’ensenyaments. Serveix perquè els actors s’enfrontin, sense el perill d’una mala crítica, als seus límits: els dramàtics poden provar la comèdia i a la inversa. Demostra que un bon text mal defensat (mal llegit i interpretat pels actors) perd tota la seva força. Permet constatar que la competitivitat (sempre ben entesa, siempre positifo ) estimula els creadors. Per això tantes obres dels quatre anys de Torneig de Dramatúrgia Catalana han passat als escenaris. Sembla que és mentida que els autors i els intèrprets (que hi participen de franc a canvi d’un sopar) s’ho prenguin com un joc: es veu que alguns perdedors s’emprenyen com mones. S’hauria també de donar premis als actors. Cal advertir que la lectura teatralitzada d’una obra que t’han donat amb poc temps de preparació no és el mateix que estudiar amb calma un paper. Grans actors han vist com els tremolaven les cames al quadrilàter de La Planeta.

Més continguts de