GironaEl mateix dia que l’Eintracht de Frankfurt perdia la final de la copa alemanya contra el Borussia de Dortmund, l’orquestra d’aquella ciutat germànica triomfava clamorosament a l’Auditori de Girona, estrenant a casa nostra ‘La consagració de la primavera’ de Stravinski -més de cent anys passats del seu debut absolut a Paris.
Va ser un cap de setmana musicalment plural i intens. Divendres, a Casa de Cultura, Rusó Sala i Míriam Encinas desplegaven la seves influències etnomedievals mentre els banyolins Rooms actuaven a l’Ateneu 24 de juny. Diumenge, al vermut de la Rosaleda, el pop fluid de Madame Mustash. Coronant-ho tot, dissabte 27 al vespre el mateix Auditori programava, insòlitament, a la mateixa hora, dos concerts: Marta Pérez a la Sala de Cambra i a la Montsalvatge teníem ocasió d’assistir a últim dels concerts simfònics de la temporada Ibercamera d’enguany, que també era un dels més esperats. Més que estar a l'altura, l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt, en gran format i amb una jove mitjana d’edat, fent justícia al seu nom, va sonar estereofònica i d’alta fidelitat. Una nit gloriosa, d’aquelles que perviuen en la memòria.
Capitanejava la formació teutònica l’ascendent director colombià Andrés Orozco-Estrada, que ja d’inici es va mostrar afable: va abordar la platea i li va treure amables riallades. El motiu era explicar que canviaven d’ordre les peces de Beethoven agendades per a la primera part: al començament, la 'Simfonia núm. 1', després, les 'Obertures'. “Les 'Obertures' són per obrir... però són obres més madures, mentre que la primera és més juvenil”, argumentava el conductor.
Tant li fa. Tot és sempre una qüestió de perspectiva. Per molt precoç que sigui, la 1a de Beethoven ja posseeix neuràlgicament el germen del seu simfonisme etern i preclar, el seu caràcter apoteòsic, triomfal, idealista i il·lustrat, ‘Zeitgeist’, com diria Hegel, compatriota i contemporani seu (van néixer el mateix any). Una partitura deliciosa, de l’any 1800, senyalant la fi del Segle de les Llums, i de fet ja marcada per la doble petjada que ens va llegar el geni de Bonn: és el compositor que marca la transició del classicisme al romanticisme, sí. Però aquesta informació és purament musicològica. El que fa de Beethoven una figura colossal de la història universal és que amb les seves simfonies dissenya la banda sonora de la vida moderna, a partir de la revolució industrial i la francesa, i obre també el pas a la democratització del consum de la música, antany un privilegi de l’ancien régime.
Però tornem al concert. Les obertures eren ‘Coriolà’ i ‘Egmont’, dues figures històriques que han inspirat drames literaris. El canvi en l’orquestració anava del do major a tons menors, per tant les obres assimilaven una vessant més fosca, i sobretot més dramàtica, adequada a l’estatura dels dos herois i la dimensió de la seva tragèdia. Quan es toca bé, Beethoven sembla imbatible, amb Orozco-Estrada visiblement abalançat i entregat. Però era només la primera part.
A la segona, Ígor Stravinski i la seva mítica (i mitològica) ‘Consagració de la primavera’, inspirada en motius del paganisme eslau precristià. Estrenada el 1913 (per cert: el 29 de maig), també inaugurava quelcom nou, obria camins i horitzons a la música del segle XX, que estem ara potser en millors condicions d’entendre que en aquell moment, quan va provocar escàndol. Per això mateix, l’execució va ser diligent, quasi reverencial. Els vents s’alliberen substancialment, dibuixant melodies expansives, centrífugues, amb clares ressonàncies còsmiques i rituals. Les cordes reposen, excepte en els ‘tutti’, que s’obren rotunds, febrils, tumultuosos – precisament, com les tempestes de l’estació. Es tracta d’una obra espectacular, oracular, albiradora, on queda palès l’intent de connectar amb altres temps i amb les forces de la natura. Forja equilibris contrastats, axials per l’origen de la música contemporània: si fins i tot grups del post-punk britànic n’hi van reconèixer la influència! I qui pot romandre indiferent a aquell final colossal, que ens regala tan pertorbadora plenitud? Una altra pregunta inevitable: com és que no es programa més sovint?
Com era merescut, l’aplaudiment va ser llarg i efusiu, només interromput perquè el mateix director colombià va decidir-se per un bis, la ‘Melodia basca: amorosa’ de Jesús Guridi, apta per asserenar. Respecte a l’Orquestra de Frankfurt, en el programa de mà del concert, Ibercamera deia: “Esperem que sigui l’inici d’una llarga relació”. No podem estar-hi més d’acord. La gran descoberta de l’any.
Ara només manca Arnau Tomàs i el seu abordatge de les Suites per a Violoncel de Bach, el dia 11 de juny, a l’Auditori. Ah, i també l’estiu, esclar.
