Publicitat
Publicitat

Anthony Blake: "El que jo faig i el que tu veus no necessàriament és el mateix"

Il·lusionisme El reconegut mentalista Anthony Blake (Oviedo, 1960) ha actuat al XII Festival Internacional de Màgia de Badalona Memorial Li Chang presentant 'Blake', un espectacle en què concentra els millors números de tota la seva carrera

Fins al 26 de febrer, Badalona omple de màgia els seus teatres, centres cívics i biblioteques en un gran festival en què es poden veure els millors mags emergents al costat dels més veterans i consolidats. Un d'ells és Anthony Blake. Apassionat del seu ofici, Blake ha passat gairebé trenta anys sobre els escenaris amb els seus inquietants espectacles de mentalisme. Però al final sempre ens recorda: "Tot el que han vist ha estat producte de la seva imaginació, no hi donin més voltes, no té sentit".

Per si algú encara no ho té clar, el mentalisme forma part de la màgia?

Efectivament. És una especialitat de l'il·lusionisme. Jo no visc del que faig sinó del que tu veus. I el que jo faig i el que tu veus no necessàriament ha de ser el mateix. Sóc creador d'il·lusions. De mi depèn estimular la teva imaginació.

Saps que hi ha part del públic que creu que tens poders?

Sí, i els faig por! [Riu.] Ho sé perquè m'ho diuen a cada espectacle. Per això No vengas solo , l'últim espectacle que vaig estrenar a Barcelona, està dedicat a la por, justament per aquesta inquietud que provoco. Al novembre tornaré a Barcelona.

Blake és un concentrat dels millors números?

És un espectacle de butxaca que pot anar a qualsevol escenari, per petit que sigui. Quan dissenyo nous espectacles ho faig sobre dos-cents efectes diferents. En selecciono seixanta i, finalment, en queden quaranta. Doncs a Blake , d'aquests quaranta he escollit el millors. Sense complexitat escènica i amb un contacte molt proper amb el públic: un tècnic, llum i so, cambra negra, un tamboret, tu i jo. Íntim, intens i concentrat.

El festival de màgia de Badalona porta el nom de Li Chang. Qui era?

Joan Forns i Jordana, un badaloní que feia màgia vestit de xinès i al final, quan es treia la disfressa i el maquillatge, de tant fer cara de xinès, semblava que ho fos! Disfressar-se de xinès va ser una tendència als anys 20, 30 i 40. Recorda els Bamberg, una família holandesa emigrada als Estats Units, d'on van sortir Fu-Manchú i Okito. Vaig tenir la sort de conèixer el gran mag Li Chang. Però aquest país és molt desagraït perquè, sent excepcional, segueix sent un dels mags desconeguts. Era l'home més atrevit de la seva època.

¿Vols dir que la màgia és la menys considerada de les arts escèniques?

Sí, però això et fa innovar i superar-te per sorprendre. És fonamental saber on ets i adonar-te que, per sobre de tota la importància que creus que tens, la teva importància és mínima. És bo saber on ets perquè aleshores l'única cosa que t'ha de preocupar és créixer professionalment i oblidar-te del que els altres puguin dir sobre tu.

Creus que has creat escola?

No ho sé, però sí que m'han imitat fins a copiar números sencers, i el to de veu i el que dic i com ho dic. Fa molta ràbia. Però quan vaig a reclamar a Autors no saben com actuar. Els dic que és com si copiessin una cançó o un text teatral.

La teva dona és la primera espectadora?

Sí, i el crític més exigent. És molt important per a mi. Ella, sense conèixer els trucs, sense saber-ne, en sap molt.

De petit ja volies ser mag?

Amb 7 anys. Sempre dic que sóc fill de la Magia Borrás. I tenim jocs de màgia meravellosos, jocs fabulosos dels Estats Units, i res. La majoria de mags d'aquest país han començat de petits amb Borrás.

Qui seria el teu referent al món del mentalisme?

Joseph Dunninger, un mag espectacular i el primer mentalista que va fer televisió i ràdio. Sóc membre de la Psychic Entertainers Association i tinc l'orgull d'haver rebut el premi Dunninger.

Quina il·lusió t'ha deixat perplex?

La primera vegada que vaig veure volar sobre un escenari David Copperfield. Vaig plorar d'emoció. És el somni d'un mag: levitar davant del públic. Un numeràs que em va impactar durant molt de temps.

I quin truc teu creus que ha impressionat més el públic?

Sens dubte el de la grossa de Nadal. Va ser una bogeria! Vaig escriure el número guanyador, el van tancar en una caixa forta davant de milions d'espectadors televisius. Va estar escortat per guàrdies de seguretat una setmana sencera i en el mateix moment que els nens cantaven el número de la grossa van obrir la caixa, van treure el número escrit per mi una setmana abans i era el número. Jo ni el vaig tocar!

I tant! Recordo l'enrenou que es va muntar!

Durant dies es va especular si jo havia amagat un nan dintre de la caixa! [Riu.] Vaig ser portada d' El Mundo dos dies seguits! Un mag notícia de portada d'un diari, al·lucinant! Es van dir tantes animalades! Fins i tot un intel·lectual, indignadíssim, deia en un article que allò era un frau! Vaig quedar perplex. Què es pensava que era? Només era un truc de màgia, molt bo, però un truc.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT