Publicitat
Publicitat

Antoni Muntadas: "L'estudi d'un artista és el carrer, el tren, l'avió"

Perfil S'està uns dies a Barcelona i quedem per dinar i esbrinar quins projectes té ara. Impossible de resumir. Antoni Muntadas (Barcelona, 1942), premi Velázquez 2009, és un artista de llarg recorregut i un professor global. La docència li permet treballar a fons els projectes (ara a Caracas i a la Xina) i no dependre del mercat. La seva obra s'exposa ara al Reina Sofia i al Macba, i ofereix una mirada crítica i realista sobre el nostre entorn

D'on acaba d'arribar?

Ara mateix de Lleó, on he estat una setmana fent un taller sobre art a l'espai públic. Aquests mesos he voltat molt per Europa perquè havia de preparar una exposició a Moscou, la del Reina Sofia de Madrid i muntar l'obra del Macba. Però ja torno a Nova York, on el mes que ve començo el semestre de les classes al MIT.

Té projectes a mig món, viu entre Nova York i Barcelona i a més dóna classes a Boston i a Venècia. Com és aquesta vida nòmada?

Jo m'hi he acostumat. Puc treballar en qualsevol lloc. Em considero un artista de la generació postestudi. Molts historiadors de l'art encara creuen que les obres només es poden fer a l'estudi, això de la pulsió romàntica i heroica de l'artista. Jo mai he tingut aquesta visió èpica de l'art. Per a mi l'estudi és el carrer, el tren, l'avió. Evidentment hi ha un moment en què un projecte s'ha de formalitzar i llavors en funció del format, de si és fotografia, vídeo, instal·lació, internet o el que sigui es necessita un lloc, un estudi d'enregistrament o de postproducció. És quan es materialitza l'obra, però la generació del projecte ve del que penses, del que parles, del que vius, i molts cops això sorgeix de la mateixa experiència del viatge.

Anava per enginyer.

Sí, vaig estudiar enginyeria industrial, però alhora pintava.

Quan ho va deixar?

És curiós perquè va ser a principis dels anys 70 a la Sala Provincia de Lleó. No vaig anar a la inauguració sinó a la clausura, i quan vaig arribar hi havia tres quadres penjats al revés. L'altre dia deia en broma que aquells tres quadres van canviar el rumb de la meva vida.

I tan avorrit era l'ambient barceloní que el 1971 va decidir instal·lar-se a Nova York. L'ambient deuria ser increïble.

Sí, era un moment fantàstic. Tot es posava en qüestió. El naixement del Soho, per exemple, va ser important perquè va suposar el sorgiment dels espais alternatius. La gent es deia: "Si els museus i les galeries no ens fan cas ens hem de buscar la vida per nosaltres mateixos". Som una generació que vam créixer amb els espais alternatius. Mostràvem els treballs i a la vegada que exposaves formaves part del públic. Era una comunitat artística no gaire gran, però crec que això ara no existeix ni a Brooklyn ni a Berlín. És una voluntat, no un fet.

Per què?

És difícil dir-ho de fora perquè la gent més jove que viu allà segurament ho veu diferent. Només un exemple. Fa poc vaig estar quatre dies a Berlín. Un dia vaig dinar amb alemanys no berlinesos, l'altre amb llatinoamericans, l'altre amb americans i el quart amb berlinesos, que es queixaven que hi havia massa gent. Tots estan separats i només es troben en les inauguracions. A Nova York als setanta tot estava més mesclat, la gent parlava de projectes i la informació circulava de manera molt generosa. Penso que aquesta solidaritat s'ha perdut. La gent s'ha tornat més independent i està tancada en ella mateixa.

Vostè manté aquest esperit de col·laboració i d'acollida dels joves.

És que no ho entenc d'una altra manera. No es tracta d'acollir o no acollir. És que crec que la informació ha de circular. A més, no tothom la utilitza de la mateixa manera.

Però la informació és poder, encara que sigui sobre com aconseguir un contacte.

Sí, esclar, per això ha de circular. Quan la gent la guarda és quan està exercint el poder.

La seva obra ofereix una mirada crítica sobre els mitjans de comunicació. Volia ser periodista?

Treballo en la interesecció entre l'art, les ciències socials i la comunicació. El problema és que els historiadors i la gent de les ciències socials molts cops no ho entenen. Jo no m'invento res. L'únic que faig és mirar les coses d'una altra manera. Per això no m'ofenc quan em diuen que semblo un sociòleg, perquè hi ha una part de mi que ho és. Com també hi ha una part de comunicador. Utilitzo la mateixa metodologia.

Com?

Per fer Betwen the frames , la peça que ara es presenta al Macba, vaig fer més de 150 entrevistes a personatges del món de l'art dels anys vuitanta com Harald Szeemann, Pierre Restany, Leo Castelli i Lucy Lippard. L'entrevista és un gènere potentíssim que he utilitzat molt perquè és bàsica per saber coses, i jo faig els projectes per curiositat. Les entrevistes es poden consultar al centre de documentació. Però és un arxiu que s'ha d'activar, i quan ho fas surt l'obra, on poso les meves idees. Aquesta és la diferència. L'arxiu és el treball en brut, és en l'edició quan defineixes l'obra.

Hi va treballar deu anys. Tant li interessava el sistema de l'art?

Creia interessant explorar-ho. Ara m'interessen més l'arquitectura i l'espai públic. Els anys 80 van afectar la manera com funcionava el sistema i els rols de certa gent van agafar un protagonisme i un poder excessiu. Si fos ara, hauria d'incloure subhastes, fires i biennals, que llavors ja existien però no tenien tant pes. S'ha arribat a una situació de falta total d'escrúpols. És curiós, però mai he entès que al món editorial tothom té clar que una cosa són els bestsellers i una altra la literatura, i en el món de l'art no. Tot es confon, es barregen les coses de manera que es tracta gent com Damien Hirst o Jeff Koons com si no fossin bestsellers . Això despista i fa que es posi en qüestió l'art que investiga i experimenta.

Es podria dir que la seva obra vol ensenyar a canviar la mirada?

Bé, hi ha coses que no es miren i que de vegades és interessant mirar. O que es deixen de banda. Està lligat a aquesta idea de la curiositat que deia abans. Jo animo la gent que sigui curiosa. El projecte Warning ( Atenció, la percepció requereix implicació ) és una crida a la curiositat. Ja no parlo d'estar informat, però almenys mirar, percebre. A partir d'això es poden posar coses en marxa. Crec que és interessant fomentar l'opinió pròpia de la gent. És molt important que el ciutadà i l'espectador tinguin les seves opinions, el pitjor és la inseguretat de no tenir-les fruit de la desinformació. I és igual quan es parla de política o d'art.

Ara sembla que només hi pot haver un pensament únic respecte a com podem sortir d'aquesta crisi.

És que ja no es pot parlar de política sinó d'economia. Com si les decisions no poguessin ser d'una altra manera. I no és veritat. En l'àmbit personal, almenys, hem de mantenir les nostres opinions i tractar de seguir-les. Això depèn, esclar, del grau de llibertat, personal i social, que tens.

Ha notat una pèrdua de llibertat?

Més que de llibertat, d'opinió. La gent opina de les mateixes coses i de la mateixa manera. Però el que més em preocupa és la falta de solidaritat. No sé si utilitzar la paraula, però és com si el món s'hagués tornat més egoista. És una actitud general que suposo que és fruit, d'una banda, de la necessitat de sobreviure i, de l'altra, d'un excés d'ambicions.

Què hi podem perdre?

Cada país viu les seves situacions, però aquí ens vam creure, i jo també, segurament per influència francesa, que el canvi passava per reforçar el que era públic, també en el món de la cultura. Està passant en tots els àmbits i entenc que es pugui obrir la cultura al món privat, això que diuen del mecenatge, o estructura mixta, però no es pot permetre que baixi la qualitat. I el mateix en el camp social.

Potser hi va haver excessos.

Sí, és evident, però no podem oblidar que mai hauríem pensat als anys 70 que tindríem aquestes estructures i equipaments amb programes i gent preparada com hi ha ara. Quasi hem arribat a estar normalitzats. No es pot dir ara que es tanqui tot. Potser no s'han de fer coses noves, però hem de conservar el que s'ha aconseguit. S'està politizant la cultura amb l'excusa econòmica, però no s'ha aconseguit culturitzar la política. És com el que està passant amb el CCCB i el Macba.

Ara es parla d'ajuntar-los.

No ho entenc. Sempre he cregut que Josep Ramoneda es va inventar un centre que ha acabat sent exemplar i que era complementari del Macba. De vegades tenien antagonismes, però això és bo perquè no repetien programes i funcionàvem molt bé junts. Per què canviar models que funcionen? Cal buscar el que no funciona i mirar d'arreglar-lo.

No sé a Nova York, però aquí hi ha un desànim bastant general.

No podem ser catastrofistes. Ara mateix el que ens cal és ser constructius i optimistes. Barcelona està bé. Si la compares amb la del passat i també amb altres ciutats similars. Esclar que si la compares amb Nova York, París o Londres hi falten coses, però si ho fas amb Milà, Sao Paulo o Ginebra en sortiríem molt ben parats. Ja voldrien tenir un CCCB o un Macba. Em molesta la història de la llagrimeta perquè s'han aconseguit moltes coses i l'oferta cultural és de qualitat. El que no podem fer, insisteixo, és carregar-nos el que s'ha construït. Hi ha gent molt vàlida i centres que funcionen tant a Barcelona com a la resta de Catalunya. S'hauria de deixar que, amb ajustos, seguissin fent la seva feina.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT