Publicitat
Publicitat

Antonio Garrigues Walker: "En la relació entre Catalunya i Espanya tots ens hi juguem molt"

Perfil. Antonio Garrigues Walker té 77 anys i presideix el bufet Garrigues des de fa mig segle. "Però jo ja no mano gens, és una institució que porta el meu nom i prou, i per protegir-la no hi poden treballar els nostres fills". És el despatx més gran d'Europa en nombre d'advocats, i el novè del món. És autor de teatre i de poesia, "orteguià de formació intel·lectual", pare de 3 fills, avi de 7 néts. I polític? "No, vaig fracassar fa trenta anys". Va rebre el premi Blanquerna de la Generalitat el 2006 pels seus esforços de conciliació de Catalunya amb Espanya.

¿El puc definir com l'home que sempre busca consensos?

No crec en altra cosa, no entenc una democràcia en què el diàleg desapareix. La meva formació és liberal, que és la que ha triomfat ideològicament, encara que no políticament. És la ideologia més difícil de practicar perquè és la menys dogmàtica. Una de les coses que em preocupen en aquests moments dels Estats Units és la polarització ideològica, i l'altre país on hi ha una radicalització política més àmplia és Espanya, i això és dolent per a l'eficàcia i la qualitat, tant democràtica com econòmica.

I té una explicació de per què passa?

El món llatí té avantatges i atributs, però entre ells no hi ha el reconeixement de la veritat de l'altre, dels mèrits de l'altre. L'enveja forma part de la nostra manera de ser; la nostra capacitat de consens no és alta. L'hem posat de manifest en un moment determinat de la història democràtica que tothom recorda emocionant i ens en sentim orgullosos, però a partir de llavors les coses han anat evolucionant de manera negativa.

Quins diàlegs troba a faltar?

Estem en una situació realment difícil i caòtica, un país com Itàlia s'ha vist obligat a assumir un govern burocràtic nomenat de manera peculiar. A mi no m'agradaria una gran coalició entre els dos grans partits, però que hi pugui haver consens en temes econòmics, sanitaris, educatius o de justícia ningú ho pot negar. Em meravella que es posin d'acord per modificar ni més ni menys que la Constitució i en temes que realment afectarien d'una manera admirable el funcionament del país els sigui impossible.

¿També troba a faltar diàleg entre Catalunya i Espanya?

Que la relació Espanya-Catalunya no és tan simple ni tan fàcil com amb altres autonomies és cert, i el que jo dic és que la relació entre Catalunya i Espanya no és un tema menor, ens hi juguem molt tots en el fet que funcioni.

Ara fa un any vostè va escriure un article a l' Abc , El futuro de Cataluña , fent una crida al diàleg i demanant confiança de l'Estat en Catalunya. Algú l'ha escoltat?

Entre nosaltres, això no ha millorat gens.

Ha empitjorat.

Jo crec que sí i això és molt dolent perquè ha generat uns sentiments que tenen una càrrega negativa i que a mi m'ofenen, i em sembla il·lògic completament. Em sembla il·lògic des de Madrid i des de Barcelona, perquè és exactament igual.

Se sent sol intentant bastir ponts?

Una miqueta sí, i en aquests moments les converses tant a Madrid com a Barcelona es fan incòmodes. Als Estats Units passa una cosa semblant: abans anaves a sopars on hi assistien republicans i conservadors i els uns es ficaven amb els altres amb sarcasmes i bromes, i ara això ha desaparegut. Jo recordo que abans la Fundació Ortega y Gasset i d'altres com la Vicens Vives interactuàvem. Aquest esforç col·lectiu s'ha de recuperar, i això no ho farà l'estament polític: la idea de recuperar el diàleg autèntic, tant el polític, com l'econòmic i el cultural.

Quan es va acabar?

Jo crec que és al final d'Aznar, amb l'Estatut, el Tribunal Constitucional, les males interpretacions, les manipulacions polítiques. I la falta de reacció, la mandra i fins i tot la por de la societat civil. Tenim una societat civil poc musculada, poc organitzada, que té molta por dels poders de l'Estat, perquè és molt dependent, la majoria de fundacions espanyoles depenen del diner públic. Als Estats Units si els d'una fundació reben ajut públic van a la presó, és un delicte federal.

¿Que Pujol abraci l'independentisme li fa por?

A Pujol jo l'admiro per moltes coses i tothom coneix la nostra amistat i la nostra col·laboració i jo no crec que Pujol sigui una de les persones que impedeixen el diàleg, no ho crec. Si ell veiés capacitat de diàleg, si ell veiés que el diàleg pot portar a coses positives jo estic radicalment segur que ell no seria l'obstacle principal, i jo faria tot el possible per col·laborar amb ell.

¿Veu possible la independència de Catalunya?

Afirmar una cosa com a impossible en aquests moments és poc seriós. Jo insisteixo que crec en una concepció federal d'Espanya, l'autonomisme ja és una forma de federalisme, i crec que anem per aquest camí, i jo crec que d'això és del que hauríem de parlar, de com evolucionar cap a una concepció federal segons el nostre model.

Quan vostè escriu que el futur de Catalunya i el futur d'Espanya estan vinculats indissolublement, és per motius econòmics?

El que pensi que només ho dic per motius econòmics s'equivoca radicalment. Jo diria que fonamentalment és per motius culturals, socials, científics, per tots.

Què en pensa del futur d'Europa?

Com diu Kissinger: "Ningú té el telèfon d'Europa!" Tothom sap que una Europa sense una veu única, desunida, fràgil, sense la més mínima voluntat col·lectiva, és un desastre, i unida seria una gran potència al món, però no ens unim.

I mana Merkel?

Europa era un ens dirigit i controlat a la perfecció per França i Alemanya, però França ha perdut pes perquè Sarkozy ha baixat i fins i tot pot perdre, i els alemanys s'han convertit en els amos de la situació. I la senyora Merkel té un greu problema i és que cada vegada que demostra la seva passió per Europa perd les eleccions, en canvi cada vegada que posa condicions dures la seva posició política guanya.

Austeritat o dèficit?

El debat entre austeritat i incentius al creixement té una part de cercle viciós, és un dilema diabòlic. Passa com a la faula d'Iriarte, dels conills que discutien si els gossos eren llebrers o conillers, i mentrestant els gossos es van acostant i se'ls acaben menjant. És aquí on el consens polític seria una força realment important per decidir on retalles i on incentives. El consens generaria una confiança, perquè la desconfiança i falta de credibilitat que hi ha és tremenda, i cal que es transmeti positivitat i seguretat. En les últimes enquestes del CIS els partits polítics apareixen com el tercer factor de preocupació.

El noto pessimista.

Reconeixent la fallada de la relació Madrid-Barcelona i la manca de diàleg econòmic, que ningú es pensi que aquest país està pitjor que tots els altres, que ningú es pensi que no tenim solució ni sortida, jo prefereixo la nostra situació que la grega o la italiana o la belga. Espanya s'ha enriquit democràticament i sociològicament, i per tant el pessimisme i el catastrofisme són una espècie de delicte civil.

Quan ens en sortirem?

El que cregui que aquesta crisi és eterna que s'ho tregui del cap. De sobte, com ha passat sempre, la maquineta tornarà a funcionar. Haurem après que no podem gastar molt més del que tenim i que totes les bombolles exploten. Caldria un sistema que alertés un país quan s'està fent la bombolla, perquè un cop comença segur que explota.

Què li sembla Rajoy com a líder?

Ho està fent estupendament bé, crec que no es pot fer millor. No vol dir que accepti al 100% el que fa, però és que és molt difícil saber el que s'ha de fer i el que no s'ha de fer, no crec que ho sàpiga ningú en tot Europa. No ho sap la senyora Merkel, i el senyor Sarkozy sense cap mena de dubte no en té ni idea. A Rajoy se li ha de donar un marge de confiança, però aquí s'ataca i es destrueix des del principi.

¿Rajoy aconseguirà dominar i centrar el PP?

Crec que sí, ell és una persona de centre i coneix ben a fons els problemes del país, però ha heretat la crisi i no ho podrà utilitzar com a excusa sempre. Què li ha passat a Barack Obama? Ell rep la crisi íntegra del partit republicà i durant uns mesos la culpa és dels altres però en un moment determinat ja no es pot mirar més enrere, i és injust però és així.

I de Zapatero quin balanç en fa?

Zapatero va aportar coses positives a Espanya però el fet de no reconèixer la crisi va ser un error enorme, ell mateix ho ha reconegut.

Com veu la casa reial?

No es pot desqualificar una institució pel tema d'Urdangarin. L'aportació de la casa reial en el seu conjunt a la vida política i democràtica espanyola és decisiva i per tant mereix un respecte, una dignitat i una comprensió molt profunda. Que el senyor Urdangarin no està per sobre de la llei ho sap tothom, i ja veurem què passa.

¿Ha seguit el moviment dels indignats ?

És un moviment significatiu, que té sentit, és una crida a l'estament polític perquè canviïn d'actitud, d'estructura, de sistema, de vertebració, de tot. El seu futur és difícil de saber perquè tenen una dificultat operativa i una alta capacitat de manipulació interna que els pot fer perdre prestigi. Però que ningú cregui que ja estan liquidats per sempre, veig la grandesa que tenen aquests moviments. No estem en una època en què es produeixen gaires canvis sinó que estem en un canvi d'època.

Com és que treballa tant?

Això és el que em diu tothom... És que a mi la feina m'agrada. Un amic em va dir: "Antonio, no oblidis que el cervell és un altre múscul i que si el deixes en pau el cervell et mata. La longevitat en aquest país està augmentant d'una manera espectacular, la mitjana dels homes està en 78 anys, que jo faré ara. Jo m'aixeco a les set del matí, i què vol que faci, jugar a golf o a tenis tot el dia? Doncs no, cada dia m'estic des de les 7.45 fins cap a les 8 del vespre aquí al despatx.

Així que de moment no té plans de jubilació...

Estic pensant a anar a una universitat americana tres mesos, perquè m'encanta el seu dinamisme. I allà voldria escriure teatre, i un assaig sobre la situació del món. I serà un assaig optimista.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT