Publicitat
Publicitat

ARCADI ALIBÉS: "Córrer és una necessitat, forma part de la meva vida"

Maratonià Córrer és la seva gran passió. El periodista Arcadi Alibés (l'Ametlla de Merola, 1959) presenta aquesta tarda 'Les petjades dels herois' (Ara Llibres), un llibre en què mostra les dues cares de la marató: la dels Jocs Olímpics i la popular

Quan va començar a treballar a TV3, l'Arcadi era l'únic que sortia a córrer cada dia. Avui molts dels seus companys també practiquen aquest esport. Fa dos anys va córrer la seva marató número 100 i ho va celebrar amb el llibre Córrer per ser feliç, en què, jugant amb la distància de la marató, donava 42 motius i 195 raons per córrer. El seu últim llibre té la marató com a protagonista, una cursa que va néixer com la coneixem ara el 1896 en els primers Jocs Olímpics d'Atenes.

Any 490 aC. El missatger Filípides corre 42 quilòmetres 195 metres, de Marató a Atenes, per anunciar la victòria dels grecs. Realment era aquesta la distància?

Sobre uns 40 km. En les primeres Olimpíades les distàncies eren diferents. És als Jocs Olímpics de Londres del 1908 quan es corren per primer cop els 42,195 quilòmetres. La reina d'Anglaterra fa que la sortida es faci davant l'escola bressol de palau perquè els nens puguin veure la sortida, i endarrereixen l'arribada per acabar davant la llotja de l'estadi olímpic.

Què fa que la marató deixi de ser exclusivament olímpica i que es popularitzi?

Quan Frank Shorter guanya la marató als Jocs Olímpics del 1972, als Estats Units esclata el boom de les curses i les maratons urbanes. Comença la moda del jòguing o fúting, com vulguis anomenar-ho, de córrer per la ciutat, i s'exporta arreu del món. La més gran, amb quaranta mil corredors, és la de Nova York.

Va ser la primera marató urbana?

No! La més antiga és la de Boston, del 1897, un any després dels primers Jocs d'Atenes i no s'ha deixat de fer mai! Jo la vaig córrer el 1996, en l'edició numero 100.

Quan arriba a Catalunya?

La va portar Ramon Oliu, un químic català que havia viscut als Estats Units. Va fundar la Comissió Marató Catalunya i va crear la primera marató a Barcelona. Ara, al segle XXI, s'ha massificat.

Últimament, tots els maratonians que pugen al podi són africans.

Sí, cada vegada més el domini és de Kènia i Etiòpia. Però abans no, els guanyadors eren europeus i americans. El primer mite va ser el txec Emil Zátopek, la locomotora humana, que va guanyar els cinc mil i deu mil metres i la marató als Jocs Olímpics de Hèlsinki. Això avui seria impensable.

En escriure el llibre has descobert històries que t'han sorprès?

Sí, protagonistes d'anècdotes increïbles. M'he enamorat de Félix Carvajal, un cubà que va córrer la marató de Saint-Moritz el 1904. Va sortir de Cuba embarcant-se com a polissó sense un duro. A la línia de sortida li van retallar els pantalons i va córrer amb les sabates foradades. Feia dos dies que no menjava però anava el primer. Fins que va veure una pomera i la gana va poder més que la glòria olímpica: va aturar-se i després de menjar-se tres o quatre pomes, va patir una diarrea! Va acabar quart. Els corredors anònims són tan heroics com els vencedors olímpics.

Quins beneficis m'aporta córrer?

Córrer com a hobby et dóna un doble avantatge: físic, ja que de seguida et trobaràs millor que una persona sedentària, això és claríssim, i mental, ja que endreces els pensaments i et sents bé. Per mi és una necessitat, forma part de la meva vida. I hi ha gent que ha començat a córrer quan ha deixat de fumar. L'esport més fàcil és córrer: el fas en funció dels teus horaris, no necessites cap pista ni gimnàs.

De les maratons que has fet, quina és la que recordes de manera més especial?

En són tantes! Diumenge vaig fer la 111. He corregut a l'Antàrtida, pels camins que van entre les bases científiques, i sense massa fred, a cinc o sis graus sota zero, per camins enfangats, pujant una gelera. O l'altre extrem, a Tindouf, al desert del Sàhara, als camps de refugiats saharauis. Amb aquests paisatges el cap se te'n va. Però les urbanes també són boniques per l'ambient.

Quina ciutat et falta per acabar el teu recorregut olímpic?

Per completar totes les maratons de les ciutats olímpiques només em falta Los Angeles, però no la podré fer aquest any. Seré a la Volta Ciclista a Catalunya, la fem en directe per Esport3. S'ha d'entendre que no sóc corredor professional: primer és la família i la feina. Això sí, al juliol faré la de Rio de Janeiro, que serà la pròxima seu olímpica. M'avançaré quatre anys. [Riu.]

Has acabat alguna marató amb problemes físics?

Quan vaig córrer la marató de Roma vaig acabar amb els peus destrossats, plens de butllofes, per culpa del recorregut, que estava ple de llambordes. I no podia deixar de pensar en el mític etíop Abebe Bikila, que l'any 1960 la va córrer descalç, per les mateixes llambordes, i la va guanyar!

Els atletes professionals posen el cos al límit de la salut?

Sí. En canvi, l'esport popular fet amb seny és molt bo. I té un altre avantatge: així com un esportista d'elit té una data de caducitat molt propera, ja que un professional de qualsevol disciplina als trenta i pocs anys el jubilen, tu pots córrer tota la vida.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT