Publicitat
Publicitat

Arturo San Agustín: "Entenc el periodisme com un estil de vida"

Mestre Publicista prestigiós i premiat als anys 80, Arturo San Agustín (Barcelona, 1949) va canviar els espots per les entrevistes i les cròniques i tots hi vam sortir guanyant. Ha publicat deu llibres; l'últim, 'Un perro verde entre los jóvenes del Papa' (Khaf)

Fem un cafè a la terrassa d'un bar cèntric de la ciutat, un dia especialment fred. Se'n va d'un tema a l'altre i s'excusa per fer-ho, com si això fos un problema; després dels milers d'entrevistes que ha signat, sap perfectament que les vides, o les respostes, mai no són ordenades.

Em fa molta gràcia com escrius les cròniques.

Em diverteixo. Però per altra banda sóc molt fidel al que em passa. Moltes vegades la gent es pensa que m'invento personatges i situacions, i no: són al carrer. El que passa és que si no surts al carrer, no te'ls trobes.

Això és la llibertat d'escriure un llibre i no un article d'un diari?

En un diari, la llibertat te l'han de donar. En aquest sentit he tingut sort, els directors m'han tolerat i he tingut la llibertat de tocar temes i de fer-ho a la meva manera, que és vocacional: entenc el periodisme com un estil de vida, com una vocació que encara no he perdut.

Què més és el periodisme?

Curiositat. A mi m'interessa la gent i sobretot m'interessa saber coses i, per saber-les, l'única manera és fer preguntes.

Parlem una mica del llibre. Com t'interesses per la Jornada Mundial de la Joventut?

Em vaig adonar que els que més van criticar l'arribada del Papa van ser membres de l'Ajuntament de Barcelona: precisament els que han convertit la ciutat en una capital del turisme… Si ve el Papa, encara que no hi creguis, has d'aprofitar l'ocasió perquè és un gran espot publicitari! Em vaig recordar del meu pare, que era un anarquista utòpic i que evidentment no era creient, que deia: "En aquest país, quan volem solucionar un problema, ens mengem un capellà".

I vas decidir barrejar-te amb els joves catòlics i fer-ne un llibre.

Sí. No vaig consultar amb cap editorial i me'n vaig anar a Madrid a veure què hi passava. Suposo que em donaràs la raó: un milió i mig de persones és notícia! No sabia si publicaria el llibre o no. T'ho explico perquè s'ha dit que el llibre me l'havia encarregat el Vaticà, fins i tot el Papa! Res de res!

Què has après fent el llibre?

M'ha servit per adonar-me que la gent confon l'Església catòlica amb alguns membres de la jerarquia. A Espanya, quan coneixem un capellà o una monja o un catòlic que fa el que predica, no l'associem a l'Església catòlica. Aquesta és la lliçó més gran que he rebut.

L'adjectiu normal aplicat al joves apareix molt sovint.

Em vaig trobar amb un avi andalús, molt simpàtic, que em deia: "Són guapos, eh?" I altres que deien: "Són normals, eh?" La visió que tenim -que caldria esbrinar per què- és que el jove catòlic sembla que no hagi de ser normal i que hagi de ser lleig.

Et queixes perquè no es tracta prou, i també per la manera com es tracta periodísticament l'Església catòlica.

Hi ha molta autocensura. I quan es tracta, es carreguen les tintes perquè ningú no es pugui pensar que el periodista és un rosegaaltars. I esclar, ficar-se amb l'Església et surt de franc, perquè mai no contesten… No farien el mateix amb un banquer. Amb això no vull dir que no s'hagi de ser crític, que se n'ha de ser, però s'ha de demostrar la valentia davant de totes les forces vives, no només davant de l'Església.

T'anava a preguntar si eres catòlic, però ara que t'escolto no sé si és important o no.

Crec que no ho és. Jo sóc creient a la meva manera. Tothom és creient, i els ateus són els més creients de tots, perquè has d'estar molt segur per negar l'existència de Déu.

Al llibre dius sovint que als joves catòlics se'ls veu feliços. Ho són perquè han trobat una cosa que els ajuda o perquè estan de vacances?

Algú va venir per fer excursió, és cert. Però si creus en alguna cosa, justifiques més el que fas cada dia i en conseqüència ets més feliç; felicitat entesa no com una ingenuïtat, sinó com un equilibri. La creença et dóna seguretat i ànims per vèncer les adversitats. Si no creus en res, el món és una immensa putada.

Abans de periodista et vas dedicar durant 10 anys a la publicitat.

Dotze! Feia de director creatiu, perquè vegis fins on arribava la pedanteria. La publicitat no em va ensenyar a comunicar, però em va recordar que només pots fer-ho amb sentit comú. I em va permetre conèixer gent, no sempre la que m'agradava, perquè era un món de rics sobtats, i la gent era insuportable.

I com vas fer el canvi de la publicitat al periodisme? En molts sentits, són contraposats.

Jo estava a la publicitat per calés. I vaig ser honrat: mentia i manipulava, perquè l'ofici era això, però sempre vaig ser honrat amb els clients, sempre vaig fer campanyes de publicitat, no parides. Cridar l'atenció és una cosa, i vendre un producte n'és una altra. Per a mi no va ser cap sacrifici deixar-la pel periodisme: continuo pensant, malgrat tot, que amb el periodisme fem algun favor a la societat. No diem tot el que hauríem de dir, però sense nosaltres les coses serien pitjor.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT