Publicitat
Publicitat

MOVIMENTS SOCIALS

Un grup de resistents no volen deixar la plaça Catalunya mentre que els 'indignats' preparen nous passos

#Acampadabcn... segona part

Diuen que les segones parts no són mai bones i que algunes pel·lícules fallen pel final. La imatge de la plaça Catalunya diumenge a la nit, tot just després d'una altra assemblea maratoniana, feia venir al cap aquestes dues premisses. Si bé els indignats havien decidit el diumenge anterior aixecar el campament nocturn -divendres ja van apuntar que la data límit seria aquest cap de setmana-, n'hi ha molts que encara avui es neguen a assumir aquest acord com a propi i la majoria d'infraestructura continua fixa al mateix lloc amb la intenció de perpetuar's-hi. Alguns acampats no estan disposats a deixar de dormir al terra de la plaça. Alguns, fins i tot, hi eren abans de l'arribada de l'acampada i, per tant, no marxaran amb el seu desmantellament. La realitat és que ja hi ha grups del tot aliens al moviment bevent o, simplement, aprofitant l'ocasió per no passar la nit sols al carrer.

Tot plegat, però, ha fet créixer la tensió de les últimes assemblees. En l'última, sense anar més lluny, a primera fila hi havia un equip de contenció preparat per evitar respostes passades de to. Tot i que havia de ser un debat monotemàtic sobre l'acampada al Parlament, no hi van faltar les aportacions irades dels partidaris de no acatar la decisió presa i allargar l'acampada "fins a la victòria". I més enllà. Molts s'esforçaven, des de les seves carpes, a explicar que la decisió de marxar no s'havia pres democràticament i que no l'acataven. D'altres, directament, no sabien ni on era l'assemblea. El moviment com a tal se n'ha desentès.

L'última nit oficial

Diumenge, nou de la nit: el ritme de la plaça no és gaire diferent del dels últims dies. Unes 300 persones es preparen per a l'assemblea -molt més fluixes d'assistència des que es va començar a reforçar la dispersió als barris- i a la part del darrere de la plaça tot un microcosmos funciona aliè a la discussió. Rotllanes al voltant d'una guitarra i balls espontanis dels que ja no amaguen que han deixat de fer cas a la consigna inicial del moviment dels indignats d'evitar que se'ls vinculés amb el botellón . Els llauners fan l'agost en ple mes de juny entre alguns acampats que no dissimulen el seu poc interès per la discussió sobre les maneres de plantar cara al sistema. Ells tenen altres lluites, com ara mantenir l'equilibri. Per a alguns: una utopia.

A la part de dalt de la plaça avui hi ha més moviment de l'habitual. Arribades i sortides. Es mantenen la cinquantena de tendes de campanya que hi ha hagut aquests dies. Alguns acampats, però, tenen clar que no es volen convertir en uns "rebenta-assemblees" -terme amb què alguns indignats ja han batejat el sector que es nega a aixecar el campament- i estan recollint les seves petites parcel·les. "Això s'ha degradat molt", expliquen la Júlia i la Núria mentre pleguen la tenda. Van arribar a l'acampada el primer dia i, quan es van veure sorpreses per les pluges, van afegir-hi la tenda que avui guarden amb la convicció de participar en les següents mobilitzacions, però ja no en aquesta. Uns metres més enllà, en canvi, l'Elías es prepara per dormir. La seva infraestructura és força més precària. Armat amb un sac de dormir i unes quantes bosses d'escombraries ultima els detalls per passar la seva setena nit d'acampada. El confort d'aquest professional de l'hostaleria ha empitjorat des que dissabte algú es va endur la seva tenda. Tot i així, no vol marxar. Com a mínim, s'hi vol estar fins diumenge que ve. Són les nou, a la plaça tot es comença a preparar per a l'assemblea general i ell ja ho té tot a punt per entregar-se a un son que, si s'ha de valorar pel so ambient, haurà de ser molt profund o no serà. A la part més baixa d'aquesta improvisada zona de càmping, el Borja tampoc no es mou. Aquest artista de carrer està convençut de la necessitat de no fer cap pas enrere en les seves lluites i això implica no marxar de la plaça "fins que hi hagi algun canvi". No té tenda però cada nit s'acaba guanyant un lloc en alguna de les tendes dels companys. És un dels irreductibles. En un costat de la zona de càmping un grup de noies remen contra corrent. Acaben d'arribar a la plaça tot just el dia en què s'havia fixat el desmantellament del campament. Ja fa dies que vénen i van en funció del que els permet fer la feina i els estudis.

L'assemblea avança i a la part del darrere de l'acampada hi ha un punt de tensió perquè algú s'ha enfilat a un dels llits instal·lats a dalt dels arbres. "Aquí hi viu un amic meu, no li deus haver agafat alguna cosa, oi?", li recrimina una noia. La sang, però, no arriba al riu i tot es justifica per un excés etílic. És més que evident que la plaça Catalunya viu, com a mínim, tres ritmes diferents: el dels indignat s que es preparen per portar la seva lluita més enllà de les fronteres -que ja no hi dormen-, el dels que no volen deixar el que consideren un símbol i el de la gent que s'ha anat afegint a l'acampada amb objectius poc clars. Els extres de sempre.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT