Publicitat
Publicitat

Acrobàcies de sofà i maniobres sota la taula

El menú de noces és "lleugeret", en paraules del nuvi: torre de gambes amb albergínies i llom de lluç amb rossinyols (un homenatge, suposo, al peix al cove que "ara ja no toca"). Begudes: aigua, vi blanc Ermita d'Espiells i un anunciat vi negre Castell del Remei que a la meva taula encara esperem (un homenatge, suposo, a les promeses incomplertes).

Jordi Pujol entra a la sala, va saludant els periodistes que coneix i gairebé tots li parlen de l'Alícia, la que, segons ell, "a vegades s'excita" (aquí el verb excitar és pronominal, ep). Durant el dinar al Majestic el president justificarà els pactes amb el PP apel·lant més d'un cop a "les limitacions i les servituds" de la política. Respecte a la discreta Sánchez-Camacho, dirà que no és la dona ideal per tenir d'amant secreta: "A Convergència i Unió li seria absolutament impossible amagar-se d'una negociació amb ella".

Un col·lega li pregunta per les llargues escenes de sofà amb Felipe González i amb José María Aznar. "I què en traurem, de saber amb qui em vaig entendre millor? La veritat és que vaig tenir relacions molt positives tant amb l'un com amb l'altre, i també amb el Suárez". Caram amb el sofà. "Però no van ser trobades tan llargues, ho fèiem veure perquè els periodistes estiguéssiu inquiets". O sigui: admet que fingien. Fa memòria i afegeix: "Home, tres o quatre hores potser sí que van durar". Preliminars a banda, esclar.

En quatre hores hi cabria mig repertori del Kamasutra. Però l'expresident té raó: tampoc és tant temps. L'espoli fiscal (una expressió que Núria de Gispert va prohibir al Parlament però que Pujol fa anar a consciència) s'està allargant bastant més. La consigna és que ara toca dir prou: o pacte fiscal o mort. La tercera opció té un nom i el sap tothom: "La independència és molt difícil, molt. Impossible? No". El veig capaç de treure una estelada de sota les tovalles i muntar una mani.

L'autor de les memòries avança d'entrada que no hi ha explicat "tot el que es va fer per sota la taula". El comensal de la meva esquerra comenta: "Ja ho havíem notat". Que ningú hi busqui ni manetes ni peuets ni maniobres rares. Hi diu el que vol, i punt. Ho deixa clar també aquest dijous, quan etziba a una companya: "Jo no tinc l'obligació de dir-li què penso de debò. Dit això, li diré què penso de debò".

Alçant la veu, Jordi Pujol afirma: "La política no és una tertúlia". I els deu tertulians per metre quadrat convidats al casori tenen temptacions d'amagar-se tots ells sota les taules, a fer-hi manetes o peuets o altres coses de les que no s'expliquen als llibres.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT