Agustí Puig: "La pintura és quan la mà va més de pressa que el pensament"

M'espera al seu estudi de Sabadell, una nau enorme envaïda per quadres i escultures on regna el desordre i on és fàcil caure en la temptació de donar sentit artístic a coses que potser no en tenen: una cadira trencada, un pot de pintura vessada, un extintor. Pràcticament em rep amb una motoserra a la mà -i això que encara no he fet cap pregunta- treballant en un mural de fusta.

Explica'm això de la motoserra. Fa molt que la fas servir?

No, des de l'estiu, però ja feia molts anys que em voltava pel cap. Vaig pensar que aniria bé per fer-la servir en fusta. La textura que aconseguia amb la pintura ara l'aconsegueixo amb la serra.

La fas servir com un pinzell!

És que dibuixar només és crear una forma i pots fer servir qualsevol cosa, un avió a reacció, un tractor, un llapis, o una motoserra.

No sempre has estat pintor. Quina és la teva història?

El meu pare tenia un petit negoci de lleixiu, que havia començat l'avi, i jo l'havia de continuar. Però a mi m'agradava la part artística i als onze anys ja anava a classes de dibuix. Els vaig anar ajudant amb l'empresa, compaginant les dues coses, fins que vaig conèixer la meva dona i aleshores vaig decidir fer el que realment m'agradava. Als 25 vaig deixar de treballar a l'empresa familiar i em vaig llançar de cap aquí.

He estat veient vídeos teus pintant grans estructures i m'he adonat que el teu treball és molt físic.

Sí. El tipus de pintura que a mi m'agrada és la pintura gestual, i la gestualitat és física. Per mi, la pintura és quan la mà va més de pressa que el pensament. S'ha de reflexionar abans i després, però en el moment de pintar tot és impuls i energia, i quan has acabat t'adones del que ha sortit. És una cosa màgica, tot intuïció: un miracle.

Així, el procés és pensar abans i després?

Has de partir d'un tema, d'una emoció, però després deixar que segueixi el seu camí i, si van sortint accidents, aprofitar-los. Una cosa que no existeix és molt difícil pensar-la, de fet és gairebé impossible.

Un artista és el millor jutge d'ell mateix?

No. Per anar bé, hauries de deixar reposar les coses un any: el temps és implacable. I moltes vegades t'enganyes: de vegades una cosa en què has treballat cinc minuts, quan ja marxaves, per netejar els pinzells, té molta més força que una cosa en què potser has estat treballant una setmana. Els nens de les escoles que vénen a l'estudi sí que són bons jutges.

Què veuen els nens que els grans no veiem?

Veuen el quadre que explica coses, que emociona, que desprèn energia, que té sinceritat, harmonia... Si hi ha algun quadre que et parla, els agrada de seguida. En canvi la gent que ha vist molta pintura és diferent, busquen coses més estranyes.

En què estàs treballant, ara?

Si em preguntes pel tema, és el de sempre, la insignificança de l'ésser humà i les seves vicissituds: la parella, la superpoblació... Es tracta d'insinuar-ho, si ho expliques massa ja és pornografia. Ha de conservar un petit misteri, si no l'espectador no pot acabar-ho. S'ha de trobar el punt just, perquè el que no suma, resta. Els meus alumnes em preguntaven: "Com ho sé quan un quadre està acabat?" Jo els deia: "Quan et facis aquesta pregunta, ja està acabat". Perquè ja s'ha acabat l'emoció, perquè ja estàs reflexionant.

Veig que hi insisteixes, en això.

La pintura és molt primitiva, molt de deixar-te portar per la intuïció. Així com hi ha arts que són més intel·lectuals, com la literatura, la pintura és llançar-t'hi, com el gat que està mitja hora esperant que aparegui el ratolí: quan el veu, tot és impuls.

Quina relació tens amb els teus quadres? Són com fills teus?

Pintar és com llançar ampolles al mar. Però a la pintura, perquè que et quedi alguna cosa bé, no hi pots donar importància. Si ho fas, ja t'ha guanyat. És com domesticar un animal, ha de saber que no li tens por; si li agafes respecte, ja no funciona.

I t'és igual el que faci el comprador amb el teu quadre.

Sí, m'és igual. Els quadres són com els fills, han de buscar-se la vida.

Ara una pregunta lletja que no s'ha de fer mai a un artista: guanyes diners pintant?

Hi ha èpoques que van millor que d'altres. Els últims anys, sí. Però he fet de tot per guanyar-me la vida: disseny gràfic, cartellisme, classes...

Què val un quadre?

El que et paguin.

T'ha canviat molt la vida després que els teus quadres sortissin a Vicky Cristina Barcelona.

Sí, mediàticament sí. Però no sé fins a quin punt hi ajuda.

I vas assessorar Penélope Cruz i Javier Bardem fent de pintor.

La Penélope i el Javier van venir dos cops a l'estudi. Jo no sabia que el Bardem havia estudiat Belles Arts: el tio ens sap, de pintar i de dibuixar! I a la Penélope li feia molta por, hi tenia molt respecte, però ho va agafar molt ràpid. És una esponja. A la pel·lícula era creïble.