Publicitat
Publicitat

Aimé Césaire i aquest jove

Homenatge El poeta i polític de l'illa francesa de Martinica, Aimé Césaire, ha estat homenatjat aquesta setmana a París. Va ser el pare del concepte 'negritud' i famós per les seves idees anticolonialisme Colonialisme La seva relació amb el president francès Nicolás Sarkozy està plena d'encontres i descencontres lligats al passat colonial francès

El dia 6 d'abril, el poeta de la Martinica, Aimé Césaire, l'home que va escriure el Discurs sobre el colonialisme , va entrar simbòlicament -el seu cos reposa a la Martinica per voluntat pròpia- a la cripta del Panteó parisenc per ser recordat al costat de les tombes de Voltaire, Rousseau, Zola, Marie Curie o Victor Hugo.

La coincidència que el dia sis d'abril fos l'aniversari del genocidi a Ruanda; la coincidència, també, que aquest acte oficial, presidit per Nicolas Sarkozy, es produís en plena guerra a Líbia i amb el rerefons horrible de les matances a la Costa d'Ivori, haurien fet aixecar de la tomba Aimé Césaire, ja que els tres fets, i, especialment, amb una responsabilitat mai reconeguda, el genocidi de Ruanda, posen de manifest que la relació destructiva i racista del colonialisme, la manipulació de la història i la falta de sentit crític segueixen tan vigents com quan el poeta de la Martinica va escriure en el seu famós discurs (1955): "Vosaltres parleu de progrés, d'obra feta, de malalties curades, de creixement del nivell de vida. Jo parlo de societats arrancades de la seva personalitat, de cultures trepitjades, d'institucions minades, de terres confiscades, de religions assassinades, de magnificències artístiques malversades, de possibilitats extraordinàries suprimides. M'ompliu el cap de fets, estadístiques, quilòmetres de carreteres, recs, vies de tren [...]. Jo parlo de milions d'homes arrancats dels seus déus, la seva terra, els seus hàbits, la seva vida, la vida...".

La importància de la Història

Però com si la Història es pogués escriure cada dia d'una manera diferent i les paraules no tinguessin necessàriament connexió amb la realitat, Sarkozy va dir al Panteó: "Estem aquí per dir i reclamar: deixeu entrar els pobles negres a la gran escena de la Història". ¿Volia dir entrar a la Història a canvi d'esborrar la història pròpia, inclús la de l'homenatjat?

François Mitterrand, que era un cínic de la vella generació -quan va haver-hi el genocidi ruandès va arronsar les espatlles -, pertanyia encara a aquella generació que tenia per la Història un cert respecte reverencial. Hi ha una anècdota seva, narrada per l'historiador Eric Hobsbawm, segons la qual Mitterrand va decidir viatjar a Sarajevo durant la guerra i ho va fer precisament un 28 de juny, per tal de posar l'accent sobre la data en què va ser assassinat, també a Sarajevo, l'arxiduc d'Àustria-Hongria, fet que va provocar la Primera Guerra Mundial.

Aquell gest simbòlic -que cap crònica periodística, diguem-ho de passada, va recollir- era una manera de servir-se de la Història per cridar l'atenció sobre els perills de la guerra balcànica. Sarkozy suma al cinisme de Mitterrand la indiferència absoluta que tenen les noves generacions de polítics per la Història, convertida avui en una mena de vestit de goma elàstica que es pot amollar a conveniència.

La cronologia Sarkozy-Césaire

Situem-nos a l'any 2005. Sarkozy és ministre de l'Interior del govern Chirac. L'Assemblea Nacional ha aprovat una llei que parla de la necessitat d'ensenyar a les escoles els "aspectes positius de la colonització". L'oposició protesta. Els africans s'exalten. Sarkozy viatja a les Antilles i té previst visitar Aimé Césaire a la Martinica. Però el poeta, enfadat, no el vol rebre. "Qui és aquest jove? No el conec de res!", ironitza. Al cap d'uns dies explica per què ha plantat el ministre: "Com autor del Discurs sobre la colonització , segueixo fidel a la meva doctrina en contra del colonialisme i no puc ser identificat amb l'esperit d'aquesta llei", diu en una entrevista.

Març del 2006. La llei ha estat modificada. Sarkozy fa un nou viatge a la Martinica i, aquesta vegada, Césaire accepta reunir-se amb el ministre francès. "Han dit de mi que havia fugit -es presenta Sarkozy fent gala del seu tarannà habitual-. No ho he fet. Els galls de baralla no fugen mai: aquí em té, doncs, al seu costat". Césaire es mostra cordial, malgrat que tota l'estona s'hi dirigeix dient-li Laurent.

27 de juny del 2007. Sarkozy, elegit ja president, viatja a Dakar, capital del Senegal, en la seva primera visita africana com a cap d'estat. Davant d'un nombrós públic reunit a la universitat Cheikh Anta Diop fa el famós Discurs de Dakar . "Sóc jove i et parlo a tu, jove Àfrica", diu com si la història d'Àfrica acabés de començar amb ell. "No he vingut a parlar de penediment", segueix sorprenent una audiència cada vegada més enfadada. "La seva falta d'humiliat el va fer parlar dels tòpics més desoladors de l'etnologia colonial del segle XIX", resumeix aquell discurs el senegalès Boubacar Boris Diop, un dels intel·lectuals que ha participat en el llibre col·lectiu Contra el discurs de Dakar. Àfrica respon a Sarkozy .

Abril del 2008. Aimé Césaire mor a la Martinica. Per voluntat pròpia, no hi ha discursos oficials. Sarkozy assisteix als funerals. També ho fa Ségolène Royal, que proposa que el cos d'Aimé Césaire sigui traslladat al Panteó. La família s'hi oposa i finalment es decideix dedicar-li la placa que es va inaugurar aquesta setmana.

Sarkozy, el "gall de baralla", el polític que no es rendeix mai, el funàmbul irredempt, insisteix en la seva voluntat per reinventar la Història, adaptar-ho tot al seu temperament. "Deixeu entrar els pobles negres a la gran escena de la Història", proclama una vegada més ofenent al mateix homenatjat. Com diria un proverbi wòlof citat pel poeta africà Birago Diop: "Quan la memòria surt a buscar llenya, porta els troncs que més li convenen".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT