Publicitat
Publicitat

"Al Congo s'avança més que a Espanya"

Tortura "La desaparició deixa una incògnita que turmenta els familiars fins que poden recuperar les restes" Herència "La societat espanyola està malalta perquè la Transició va imposar el silenci"

La llista de països on Mercedes Salado ha treballat per recuperar els cossos de les víctimes de la repressió és un mapa de la barbàrie de la segona meitat del segle XX: Xile, l'Iran, l'Iraq, Burundi, el Sudan, Timor, el Nepal, Bòsnia, Vietnam… Salgado és biòloga i pertany a l'Equip Argentí d'Antropologia Forense, el referent mundial en aquest àmbit.

Com valora la tasca que s'ha fet a Espanya en relació amb altres països?

Jo sóc espanyola, i em fa vergonya veure que en països com el Congo es compleixen uns mínims, com la creació d'una comissió de la veritat per fer un cens de desapareguts, i que a Espanya no hi hagi ni tan sols un llistat, o que es qüestioni la mateixa noció de víctima.

Què passa a Espanya?

La societat espanyola està malalta. El passat d'Alemanya és atroç, i es va fer una política de memòria. I a Espanya encara hi ha qui minimitza el problema. I això és l'herència de la Transició: no nego que pogués ser modèlica en algunes coses, però crec que el silenci no és una manera de curar les ferides. Si no es pot parlar tranquil·lament, com encara passa en molts pobles, si els governs diuen que tot és aigua passada... això demostra que la dictadura va fer molt bé la seva feina.

Vostè ha treballat en contextos culturals, polítics i repressius molt diferents. Hi ha factors comuns?

Des de les dones marroquines fins als animistes asiàtics, les preguntes dels familiars de les víctimes sempre són les mateixes: si van patir, si els van torturar, quan de temps van estar detinguts, com van morir... La necessitat de justícia, de veritat i de dignitat és exactament igual. La desaparició deixa una porta oberta: l'altre dia va venir una mare a portar una mostra de sang 30 anys després que s'emportessin la seva filla, i em va dir que ara creia que ja no tornaria a casa. S'ha passat tots aquests anys comprant-li un regal el dia del seu aniversari. I això és una tortura permanent.

Les ferides, per fi, es tanquen.

Si no se sap què ha passat, la tortura s'hereta. Ho veiem a Espanya: ¿com pot ser que siguin els néts i els besnéts els que estan buscant els seus desapareguts? He tractat familiars a tot el món i sempre he vist la mateixa reacció: primer la ràbia i la tristor, barrejada amb una sensació d'alegria perquè per fi s'acaba la recerca. Després d'un temps, el que domina és el consol: la tranquil·litat de saber què els va passar i que estan enterrats. Mai hem vist reaccions violentes, ni tan sols a Guatemala, on els botxins vivien porta per porta amb les víctimes.

Coneix algun cas comparable al del Valle de los Caídos?

He vist fosses immenses, que mai es podran exhumar perquè és impossible saber qui són, com a Burundi. Però enlloc m'he trobat un mausoleu on el dictador estigués enterrat sobre els cossos robats de les víctimes. És com un monument per posar el peu al coll als vençuts. Vist amb distància és atroç.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT