Publicitat
Publicitat

"Al meu fill el va assassinar Al-Assad"

El temps és clement amb nosaltres. Després de tres dies d'intens xàfec, la nit és clara i estrellada. Un taxista turc, que col·labora amb els rebels sirians, ens porta fins a un refugi enmig del no-res on ens esperen dos desconeguts per fer-nos passar a Síria. El fred talla la pell. Només intercanviem unes paraules. A l'ordre de "I ala bisura " ("Marxem, ràpid") emprenem el camí, en silenci, un darrere l'altre, carregats amb la motxilla a l'esquena. No es veu res, la intuïció ens guia… Caminem camp a través durant més d'una hora fins a arribar al filat tallat per on els traficants entren tota mena de mercaderies a Síria.

Hem creuat a l'altre costat però encara queda el pitjor: evitar ser interceptats per la policia siriana, que patrulla contínuament a prop de la frontera. Encara ens esperen dues hores més de camí fins a arribar a les llums que es veien en l'horitzó. La travessia és realment pesada: fangars, camps conreats, sempre sense saber on trepitgem. Amb les botes i els pantalons plens de fang arribem al llogaret, on ens espera l'Abdul·lah. Respirem alleujats. El risc, de moment, ha passat.

A Atmah no es percep la guerra. Aquesta petita localitat fronterera no pateix el racionament de menjar ni el bloqueig de les comunicacions. No és que el règim sigui condescendent amb els veïns d'aquest poblet que donen suport a la revolució, sinó que utilitzen els serveis de telefonia mòbil turca.

El matí següent, després d'un copiós esmorzar -el que caracteritza els sirians és la seva generositat desinteressada-, ens posem en marxa per anar a Sermin, veïna d'Idlib, capital de la província homònima, que va caure en mans de les forces del règim fa uns dies.

Màxima precaució

Per recórrer un trajecte de 40 quilòmetres triguem tres hores. Tota la seguretat és poca. Utilitzem dos vehicles, el primer per controlar que el camí està lliure i en el segon viatgem nosaltres amb un conductor. Durant tot el viatge ens acompanyen cançons revolucionàries d'Ibrahim Qaixuix, màrtir de la revolució, i d'Abd Baser Sarud, pel qual el règim ha ofert una recompensa de dos milions de lliures sirianes (50.000 dòlars) a qui el lliuri viu o mort.

De tant en tant ens aturem per preguntar a algun conductor o camioner que torna en sentit contrari. A mesura que avancem per la carretera es fan més evidents les mesures defensives per frenar l'avanç de les forces de Baixar al-Assad. Barricades amb monticles de terra i pneumàtics a les vores de la carretera per protegir les entrades a les localitats, i cada un o dos quilòmetres una fortificació de niu de metralladora. Encara que Abu Khaled, el conductor, ens tranquil·litzi amb el " Mafix muixkila " ("Cap problema") la seva mirada transmet molta inquietud.

Finalment arribem a Sermin, que ha estat atacada tres vegades per les forces d'Al-Assad. L'última incursió de l'exèrcit sirià va ser el 27 de febrer. Tancs i tropes d'assalt van entrar a la ciutat i van atacar amb morters i artilleria una vintena d'edificis i dotzenes de negocis i van matar 14 persones, entre les quals un nen de quatre anys anomenat Iyaz. L'operació a la ciutat va començar a les set del matí i es va acabar a les quatre de la tarda.

Era el migdia, la Hadiya, la mare de l'Iyaz, era a la cuina preparant el menjar. El nen i el seu germà de sis anys es van acostar un moment a la finestra per veure els tancs apostats al carrer. Un projectil va caure a prop de la casa, l'Iyaz va obrir la finestra i la metralla el va matar.

La Hadiya sosté el retrat del seu fill entre els braços i es desfà en sanglots quan intenta narrar el que li va passar aquell fatídic 27 de febrer. "Al meu nen el va assassinar Baixar. Quan una mare enterra el seu fill és com si ja estigués morta. Estic disposada a donar la meva vida per la revolució", afirma la dona, amb llàgrimes als ulls.

Aquell dia a Sermin també va perdre la vida el Maser, de 35 anys i pare de tres fills. El seu germà Abdu ens explica que quan tots dormien uns militars lleials al règim van entrar per força i van registrar la casa. Van matar el seu germà i després van robar les coses de valor.

Una ciutat deserta

Aquests dies Sermin sembla una ciutat deserta. Els carrers estan gairebé buits. Edificis destrossats per l'artilleria del règim són el testimoni de la brutalitat de l'últim atac. Molts comerços han hagut de tancar les portes perquè se'ls van acabar les existències. Els vehicles amb prou feines poden circular perquè no hi ha gasolina ni gasoil per omplir els dipòsits.

Però els ànims no decauen i cada nit després de l'oració del vespre desenes de joves es concentren al centre de la ciutat per protestar contra el règim. Criden el mateix que tots els revolucionaris sirians: "El poble vol que Baixar marxi", "Som màrtirs de la revolució", coregen els manifestants, fent onejar la bandera revolucionària verda, blanca i negra.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT