El president de la República Islàmica de Mauritània, Mohamed Ould Abdelaziz, era l'objectiu dels terroristes que la nit de dimarts a dimecres van fer explotar un cotxe bomba prop de la capital, Nouakchott.
Això és, en tot cas, el que afirma el comunicat fet públic pel grup terrorista AQMI-Al-Qaida magribí. Sembla que la policia havia detectat l'entrada per la frontera amb Mali de tres vehicles sospitosos i els seguia la pista. Un primer cotxe va ser detingut el dimarts mateix. Hi viatjaven dos mauritans i un jove de Guinea Bissau, i els interrogatoris van portar la policia fins al segon vehicle, a pocs quilòmetres de Nouakchott. En veure's atrapats, els tres terroristes van decidir immolar-se i van ferir amb l'onada expansiva de l'explosió nou soldats mauritans. De moment encara queda per localitzar un tercer cotxe sospitós.
Aquest és el primer acte terrorista des que van començar les revoltes populars al Magrib i no deixa de ser un mal assumpte per a les aspiracions del poble que els governs qüestionats per una població pacífica que clama unida contra la falta de llibertat i la pobresa, puguin fer servir l'amenaça terrorista per posar ordre tot conservant el govern autoritari, frustrar les reformes i desviar l'atenció de les protestes.
A Mauritània hi ha un precedent recentíssim d'aquest perill i d'aquesta manipulació. Un precedent que, per a més inri, compta amb la complicitat dels principals aliats europeus de Mauritània, és a dir, França i Espanya.
"Seguretat" o democràcia
Com ha desvelat Wikileaks, el govern espanyol va preferir l'any 2008 donar suport a un militar colpista, abans que mantenir els seus compromisos amb la fràgil democràcia segrestada per l'actual president, Mohamed Ould Abdelaziz.
Recordem els fets: després de dècades de dictadures, l'abril de l'any 2007, Sidi Ould Cheikh Abdallahi va ser elegit en unes eleccions qualificades de modèliques pels observadors internacionals. La democràcia, però, va durar només setze mesos, fins que l'actual president la va segrestar amb un cop d'estat. Els EUA van denunciar amb claredat el cop militar i van aïllar el nou règim, però Espanya va tirar pel camí de "l'interès nacional" (espanyol, esclar), i va decidir cooperar amb els militars colpistes, perquè, segons es desprèn dels papers de Wikileaks, era preferible apostar per la "seguretat" (espanyola), que per la democràcia (dels mauritans). El que van pensar els nostres representants exteriors va ser que el control de la immigració, els acords de pesca de la UE i la lluita contra el terrorisme eren els problemes prioritaris i que si això es podia salvar amb un militars no democràtics, tot sigui per la pàtria.
Mentrestant, els EUA van pressionar per sancionar el nou govern il·legítim (veien lamentable que la via colpista tornés a ser una manera d'accedir al poder a l'Àfrica), fins que, finalment, l'any 2009 el general colpista va guanyar unes eleccions fetes a mida, sense observadors.
Ara que el poble protesta i vol democràcia i llibertat, vol treballar i vol menjar, cal recordar com moltes vegades aquestes aspiracions són contraries a "l'interès nacional" dels països poderosos, i com ningú treballa mai pels interessos d'un poble del qual no es vulgui aprofitar. S'ho hauran de fer ells, de Nouakchott a Sanaa. I si no ho fan al nostre gust, ho pagaran altre cop.
