Publicitat
Publicitat

Observatori d'europa

Alemanya sense fe, Europa sense emoció

Jacques Delors va dir que els alemanys creuen més en el Bundesbank que en Déu. El problema és que Alemanya passa per una crisi de fe i ja no sap en què creure. Hi ha desconfiança en l'euro i en els que l'han de governar. La independència del seu banc central està amenaçada, o com a mínim així ho creia el seu president, Axel Weber, quan va presentar la dimissió. Hi ha desconfiança en la Unió Europea. Segons un sondeig del Frankfurter Allgemeine Zeitung del mes de gener, només un 41% dels alemanys creuen que "Europa és el seu futur". La confiança en la UE és avui un 26% inferior que fa cinc anys. Alemanya ha perdut la fe en Europa.

Sense discurs
Alemanya ha canviat. La reunificació del país, la globalització, la immigració i l'envelliment de la població l'han canviada, i amb aquests canvis s'ha perdut la narrativa. Els guanys de la integració europea -d'aquesta Unió que creixia com a mercat de consum gràcies a la solidaritat dels països més rics- no s'han repartit de manera equitativa, ni a la UE ni a l'interior d'Alemanya, i per això hi ha una part de la població que se sent enganyada.

Les elits alemanyes ja no tenen un discurs europeista. No és només culpa de la premsa sensacionalista. La que en plena crisi grega, quan es discutia el possible rescat financer del país hel·lènic, dibuixava en portada una Venus de Milo amb el dit del mig aixecat. Hi ha una nova generació educada, des de fa més d'una dècada, en una altra narrativa. Les elits econòmiques, el Tribunal Constitucional o la classe política han canviat de discurs. Pel camí s'ha perdut la valentia d'explicar la història sencera. Com la Unió Europea s'ha fet i ha crescut al ritme i amb els canvis que interessaven a Alemanya. Com, durant cinquanta anys, els interessos alemanys i els comunitaris han estat els mateixos.

Una Europa alemanya
Aquest Berlín que avui sembla renegar d'una Unió que li costa cara i li alimenta un nou discurs victimista és encara l'inspirador, l'inductor i l'àrbitre de qualsevol decisió que es pren a la UE. Ho tornarem a veure a la pròxima cimera de Brussel·les, a finals de març, quan París i Berlín insisteixin a posar sobre la taula el seu "pacte per la competitivitat", un intent més d'exportar el model alemany que ha posat en contra bona part dels seus socis europeus.

El joc ha canviat. Aquesta Alemanya que se sent global ja no està tan segura de si la Unió Europea és un guany o un llast. La classe política ha renunciat al discurs europeista perquè els votants n'han fugit fa temps i han deixat un terreny adobat per al populisme. Els Liberals, socis de govern de Merkel, hi coquetegen obertament. No és un fenomen nou. Alemanya és només l'últim país d'infectar-se amb aquest virus que ja fa temps que campa per Dinamarca, Txèquia o els Països Baixos. Criticar la UE i la seva burocràcia dóna vots. L'extrema dreta s'enforteix i els discursos es repleguen en defenses enceses dels interessos nacionals.

Però si Alemanya no té un discurs europeu és perquè la Unió ja fa temps que no sap explicar la seva raó de ser. S'ha perdut l'emoció, i si la política es despulla de les emocions es converteix en pura gestió tècnica.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT