AlfredoPalmero: "La grandiositat de l'art és que 2 més 2 no són 4"

Ens rep a la masia del segle XV que la seva família té a tocar de la ronda de Dalt. De l'avi ha heretat, a més del nom, l'amor per la pintura. Alfredo Palmero, nebot també de pintor, reivindica una pintura clàssica de bodegons i meninas , que es fa estranya als ulls de l'observador contemporani, mentre explica que no ha abandonat estils pictòrics més moderns. En una sala plena de quadres que seran exposats pròximament a Qatar, parla de la família, l'amor per la pintura i el pes dels cognoms.

Va decidir ser pintor o va ser una cosa automàtica, venint d'una dinastia d'artistes?

Al meu avi li agradaven molt els mestres clàssics del Renaixement i jo, des de petit, sempre he estat dins d'aquest món. No he necessitat anar enlloc a estudiar. Com tot, això té dues cares. La positiva, o potser diferent, és que és una formació especial, un camí diferent. Els meus referents, durant molt de temps, han estat els patrons clàssics de pintura. Jo vaig estudiar dret, una cosa totalment diferent del que faig. Vaig arribar fins a quart, que és l'any en què va morir el meu avi. Va ser quan vaig començar a pintar de debò.

La seva mort va ser un punt d'inflexió per a vostè?

Sí. L'any 1990 el meu avi es va morir i a partir d'aquell moment em vaig adonar que el camí que jo tenia previst s'havia acabat. Vaig començar com a autodidacta, però amb uns coneixements molt diferents dels que tenien altres pintors joves, perquè tot estava basat en la pintura antiga.

Se sentia diferent?

Una mica, però sóc molt independent, tant per la part bona com per la dolenta. I per a mi, la llibertat és fonamental.

Se sent més lliure que altres pintors?

Em defineixo com un pintor de dues mans: una de lligada a la tradició i una de més contemporània. La meva manera de treballar és molt anàrquica. Puc passar de fer un bodegó a fer una cosa surrealista, i això és impossible per a la majoria de pintors.

Com s'ho fa?

És que em surt, és una necessitat. Després d'estar dos o tres mesos en un registre, necessito canviar-lo. El meu dia de feina el divideixo en dos: una part dedicada a coses més clàssiques i una altra que arriba al final del dia. I és quan començo a treballar d'una manera totalment diferent. És que jo sempre he fet el que m'ha donat la gana. El meu avi m'adorava i feia el que volia, no vaig rebre mai cap crítica.

I què en diuen els crítics?

Crec que la grandiositat de l'art és que 2 més 2 no són 4. Això provoca que els crítics em diguin que sóc incoherent, però per a mi això és molt més difícil. A més, crec que el judici sobre un artista no el fa la seva mateixa generació. Ve després.

I com creu que el jutjaran?

No ho sé, però crec que els prejudicis d'aquesta generació no hi seran. Queda clar que si ets d'una família coneguda, el teu cognom pesa i és difícil que facis carrera. M'agradaria molt que la meva generació em reconegués però ja em sento satisfet pel fet de poder viure de la pintura. Potser és qüestió de temps... Tampoc em preocupa gaire. Quan es parla d'art, per mi no hi ha progrés, hi ha propòsits, m'agradaria poder continuar tenint propòsits que pugui realitzar i que la gent pogués apreciar. I sobretot poder seguir vivint del que faig. Així ja em sentiria realitzat.

Pesen molt els cognoms, doncs?

Potser. Però cal tenir en compte que no he rebut mai cap subvenció, visc d'això i queda clar que he de tirar endavant. Ho dic perquè si per exemple jo presento una exposició amb pintures modernes, molt diferents de l'estil pictòric de la meva família, la gent se sorprendrà molt i no sé què pensarà el futur comprador.

Alguns dels teus quadres estan en mans de col·leccionistes molt famosos i membres de la casa reial. Com et fa sentir, això?

Bé, molt bé. És evident que el fet que la teva feina agradi és una satisfacció, és una cosa molt humana. Però jo sempre explico una història: el quadre que més il·lusió m'ha fet vendre és una menina petita que em van comprar dos germans bessons de divuit anys per a la seva mare, que s'havia quedat vídua i volien animar-la. Els pintors volem que el nostre art arribi a tothom.

Vol que els seus fills segueixen formant part de la dinastia?

Tinc una filla de deu anys. Per una banda, diria que sí, però per una altra, no. És molt agraït poder viure d'això, dignament, si t'agrada. Botero deia que aquest era el millor ofici del món i jo això ho comparteixo. Un pintor té la satisfacció de poder tocar i veure la seva feina, és una sensació de creació, omple molt. Com a professió és molt maca, però l'altra banda és que és molt difícil. L'angoixa de no saber si podràs viure d'això no la voldria per a la meva filla, però si ho poso a la balança, aquest ofici compensa.

I mentrestant comença la seva projecció internacional.

Sí, ara anem a Qatar a presentar la col·lecció de cavalls, i després aniré a Hong Kong a fer una exposició, però encara em plantejo quins quadres portar-hi. En realitat jo només he ensenyat un 10% de la meva producció.