Publicitat
Publicitat

Amadeu Cuito: "El maig del 68 va ser una gran paròdia de revolució"

Política "S'ha professionalitzat, és menys sincera, perquè s'han de guanyar unes eleccions" Animal polític "És una persona tenaç, amb una certa deformació de l'ego, i carismàtica" CiU "El seu catalanisme té un rebuf montserratí"

Amadeu Cuito (Barcelona, 1936) té somriure d'home satisfet, d'haver viscut intensament i d'haver-ho fet com ha volgut. Va créixer a l'exili francès, va estudiar a la Sorbona i, després, va marxar a treballar als Estats Units. El 1962 va tornar a Espanya, va estar vinculat al PSC-Reagrupament de Josep Pallach i més tard, va ser cap de llista d'ERC. És un home inquiet i fascinat per Marcel Proust, sobre el qual acumula una immensa bibliografia. A part d'economista, advocat i expolític, Cuito té una altra faceta revelada ja de gran: la d'escriptor. Ara acaba de sortir a les llibreries Memòries d'un somni (Quaderns Crema). Simultàniament s'ha publicat el llibre del seu avi Amadeu Hurtado: Quaranta anys d'advocat. Història del meu temps 1894-1936 (Edicions, 62). Cuito té una mirada molt personal sobre els esdeveniments que li han tocat viure.

La seva mirada sobre l'exili no és gens autocomplaent.

Explico les coses tal com les vaig veure. A casa sempre sentia a dir que el franquisme era una cosa tenebrosa, que eren uns cafres, i jo em preguntava, d'una manera potser ingènua: si vosaltres sou tan il·lustrats, tan cultes i tan intel·ligents, com és que us heu deixat guanyar per uns ignorants i uns poca-solta. És una pregunta que et continues fent i la resposta, amb els anys, és evident. La República va cometre suficients errors per perdre. Entre d'altres, els republicans eren una minoria que no van saber guanyar-se una gran massa neutra, tampoc no van saber entendre els militars que tenien al davant.

De la Catalunya dels anys 50 el desconcertava sobretot la relació entre els nois i les noies...

Jo era un francès de portes enfora, i de portes endins era un català com qualsevol altre. I quan venia a estiuejar a Catalunya veia unes diferències tremendes en tots els aspectes. La relació entre els nois i les noies de la meva edat em deixava desconcertat. Hi havia dos mons, el del prostíbul i la relació que es mantenia amb les noies de la mateixa classe social. La prostitució no havia desaparegut de França, però no era habitual que els nois de 17 anys freqüentessin els prostíbuls. A Catalunya, els joves tampoc no parlaven mai de política.

De Jordi Pujol diu que és realista i pragmàtic i que es va dedicar a fer una banca per teixir pacientment una xarxa d'amistats.

A Jordi Pujol el vaig conèixer el 1958. És un home amb les idees molt clares com a polític. Va fer el seu partit amb la gent que en aquell moment es podia expressar, que eren catalanistes que es beneficiaven de la protecció de l'església. Pujol és un animal polític, volia fer un partit, cosa que va acabar fent. S'hi va dedicar a fons i és incombustible.

Com distingeix un animal polític? Un animal polític és molt tenaç, té una certa deformació de l'ego, i magnetisme.

Els animals polítics d'ara són molt diferents als que vostè va conèixer a l'exili?

Hi ha un fet diferencial important: els d'ara han fet política democràtica. La política s'ha professionalitzat, és menys sincera, perquè s'han de guanyar les eleccions. La vida de partit va escapçant la personalitat. Els polítics s'arrisquen menys, han de ser prudents si volen tenir més electors. Són com robots que fan un discurs marcat per un guió, perquè l'enquesta diu que s'ha de tenir en compte aquest tema i no un altre. El sistema electoral, que dóna el poder a la cúpula del partit, tampoc no hi ajuda.

Després d'haver crescut i estudiat a França, haver passat part de l'edat adulta als Estats Units, decideix tornar a Catalunya. Vol recuperar el país a través de l'acció política.

Tenia l'ànima partida. Vaig conèixer en Josep Pallach a finals dels anys 50 i vaig començar a trobar-me amb gent que era de la meva tradició política, i per tant, la Catalunya dels meus pares no havia mort. Als Estats Units la meva educació francesa va entrar en crisi. Amb Catalunya sempre havia mantingut una relació fragmentada, perquè estudiava a França. L'acció política em permetia recuperar un país, crear una xarxa d'amistats que no tenien a veure amb la família...

Com valora el catalanisme del segle XXI?

El catalanisme d'avui no és ben bé el meu. Té un estil molt diferent.

Què vol dir?

El catalanisme de Convergència i Unió, fent una mica de caricatura, té un rebuf montserratí. Els seus orígens provenen del catolicisme i això encara es nota.

Com valora el maig del 68?

El maig del 68 va ser una gran paròdia de revolució protagonitzada per una minoria d'universitaris revoltats contra la pèrdua d'una situació privilegiada. Al 68 s'havia triplicat el nombre d'universitaris, que descobrien que no tenien el futur assegurat i havien de competir entre ells. Per circumstàncies era a París. Se n'ha fet una llegenda. Era el final d'un sistema polític basat en el poder personal i carismàtic de De Gaulle. La revolució va desaparèixer en 15 dies. Tota aquesta paròdia va acabar en un tancar i obrir d'ulls i va ajudar a la dreta a guanyar les eleccions.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT