Publicitat
Publicitat

Amal Ramsei: "A Espanya no hi ha una veritable democràcia"

Prohibit La societat egípcia estava controlada per aquesta paraula Policia Un organisme tan gran i tan temut va caure davant els nostres ulls Tahrir Hi havia molt bon humor, passejant et mories de riure escoltant els acudits dels manifestants

Prohibit treballar (si ets dona). Prohibit jugar al carrer (si ets nena). Prohibit vendre gravadores digitals. Prohibit El codi Da Vinci. Prohibit gravar al carrer. L'optimista i vital cineasta egípcia Amal Ramsei (el Caire, 1972) estava tan farta de sentir la paraula prohibit que va decidir fer una pel·lícula titulada, precisament, Mamnou (Prohibit). El dia que l'estava acabant d'editar, el 25 de gener, va esclatar la revolució a la plaça Tahrir. Ramsei, al principi escèptica, va baixar a la plaça i va canviar el final de la seva pel·lícula. El nou és més esperançador. Avui la Filmoteca de Catalunya, dins la Mostra Internacional de Films de Dones, projecta el seu documental.

La pel·lícula comença amb una afirmació contundent: "M'agradaria saber què és el que no està prohibit en aquest país". I continua: "Ara cometré un acte criminal, perquè estic gravant sense permís i n'assumiré totes les conseqüències". Què la va impulsar a cometre aquest acte de valentia?

N'estava farta, molt farta. Estava fins al capdamunt que per a qualsevol cosa que volguessis fer a Egipte la resposta més fàcil, més automàtica, fos sempre la mateixa: prohibit. No tan sols en l'àmbit polític, sinó també amb els familiars i amb els amics.

Hi havia molta autocensura?

Sí, perquè si creuaves la línia vermella hi havia conseqüències. Al final, sense que quasi te n'adonessis, començaves a autocensurar-te. Vivies en una societat controlada per aquesta paraula, prohibit, i per la por.

Quan va esclatar la revolució a la plaça Tahrir, el 25 de gener, vostè estava editant el documental.

Sí, va ser una experiència curiosa. El dia 25 estàvem fent el visionat final. Sabia que a les dues de la tarda hi havia una convocatòria per a una manifestació, però no m'ho vaig prendre seriosament. Vaig decidir no anar-hi, perquè havia d'acabar la pel·lícula. A més, davant meu viu un policia i sempre havia d'editar als matins, perquè ell tornava de treballar a la tarda i, si m'enxampava, podia tenir problemes. Vaig pensar que fent la pel·lícula ja feia el meu acte de protesta. Però vaig començar a rebre trucades, visc a 100 metres de la plaça, i vaig sortir. Quan vaig arribar llençaven gasos lacrimògens, i la gent s'hi llançava en contra. Per primera vegada vaig veure milers de persones que no coneixia, gent molt jove i molt valenta. Havia anat a moltes manifestacions i sempre veia la mateixa gent. De l'emoció vaig començar a plorar. A la nit la gent es va organitzar per comprar menjar i aigua, i la policia va marxar. Per primera vegada a la vida la plaça era nostra! Vaig estar canviant el text del final del documental durant 18 dies, perquè sempre passava alguna cosa. Al final vaig decidir acabar amb la marxa de Hosni Mubàrak.

A Egipte hi havia hagut altres manifestacions i vagues que havien estat reprimides amb contundència per la policia. Per què aquesta vegada la protesta va triomfar?

La gent n'estava molt farta. El fet que jo decidís fer un documental com el que vaig fer, sense saber que passaria això, expressa aquest afartament. Un altre factor va ser la revolució de Tunísia. Vam comprovar que era possible fer caure un govern. Sempre havíem pensat que Mubàrak estaria al poder fins que morís de vell. I el tercer factor, la mort l'estiu passat de Khaled Said. La policia el va matar després de demanar-li la documentació sense motiu. Els seus amics ho van gravar i ho van penjar a la xarxa. Tot el món va començar a pensar que podia ser Said, que no s'havia de ser cap activista perquè et matessin. A Tahrir vam guanyar la policia. Aquest organisme tan temut i tan gran va caure davant els nostres ulls!

Per als indignats de Barcelona, Tahrir és un exemple. Fins i tot han batejat amb el nom d'aquesta plaça del Caire un dels fòrums de debat.

El missatge que ens arribava era: que bé que us revolucioneu i canvieu el vostre govern, aquí, a Europa, però, no tenim problemes. Però ara aquí, a Barcelona, la gent comença a adonar-se que alguna cosa no acaba de rutllar. A Espanya no hi ha una democràcia veritable. És democràtic que la policia et pegui per manifestar-te pacíficament? Per primera vegada el nord segueix l'exemple del sud. Però aquí, a Espanya, és molt més difícil que triomfi la revolució, perquè no tothom ho té clar. No és un moviment majoritari, com el d'Egipte, que pugui aconseguir amb poc temps un canvi radical. S'ha de fer molta pedagogia i guanyar els votants de la dreta.

Es nota més llibertat pels carrers d'Egipte?

Ara ja pots filmar tranquil·lament, ja no hi ha policies pel carrer. Estan tornant per organitzar el trànsit. I ho fan amb tanta prudència que tothom es queda bocabadat. Ens tenen por i això és nou.

La població se sent poderosa?

És el que s'ha guanyat. De sobte, som conscients que podem enderrocar un govern. N'estem molt orgullosos. A la plaça Tahrir ho vam passar tan bé! Cada dia escoltaves vint acudits nous. Cada ciutadà tenia la seva pancarta i havies de ser molt agut per competir amb la ironia d'un milió de persones i cridar l'atenció. Passejant per la plaça et mories de riure. Era com ser en un altre país. Aquells dies van ser molt feliços.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT