El 15 de març del 1980, cinc dies abans de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya des del cop militar del general Franco, un polític vell i desconegut per a la immensa majoria de la població es disposava a realitzar el darrer acte de la seva carrera política. Era Francesc Farreras i Duran, diputat des del 1932 i president de la cambra des del 1954. Quasi cec, a la ciutat mexicana de Cuernavaca va dictar una carta per al futur president del Parlament, del qual, lògicament, encara no sabia ni el nom ni l'adscripció política.
En la missiva, Farreras legitimava el nou Parlament i considerava closa la seva llarga tasca testimonial. Patriota convençut, també demanava que les noves institucions democràtiques lluitessin per convertir Catalunya, algun dia, en un país lliure. El resultat electoral i els pactes van fer que el nou president de la cambra fos Heribert Barrera, un dels escassos polítics legitimistes que creien en la continuïtat històrica de les institucions catalanes. A més, tant Farreras com Barrera militaven a ERC, raó per la qual va resultar ser el destinatari òptim de la carta.
Una cadena històrica
Ahir, trenta anys després, el president sortint del Parlament, Ernest Benach, va lliurar una còpia de la carta a la seva successora, Núria de Gispert. El fet que tots dos pertanyin als partits més antics de Catalunya va atorgar encara més simbolisme al petit acte de relleu d'una llarga cadena històrica.
Farreras havia estat escollit en un tristíssim ple realitzat un xafogós 5 d'agost del 1954 a l'ambaixada de la República espanyola a Mèxic. Franco estava en el seu millor moment i la causa catalana es pansia lentament. Només 9 diputats hi eren presents i 17 més van enviar els seus vots per correu. Calia escollir un president de la Generalitat i un president del Parlament. Per al primer càrrec fou escollit Josep Tarradellas, mentre que Ventura Gassol fou elegit president de la cambra. La seva renúncia va fer que la presidència recaigués sobre el vicepresident primer, Francesc Farreras.
