Nova YorkL'impacte de l'avió d'American Airlines 11 a la Torre Nord del World Trade Center va sacsejar literalment el llit on dormia Keith Piaseczny. Aquest novaiorquès va ser testimoni de l'horrible tragèdia des del terrat del seu apartament del sud de Manhattan. Aquell dia va comprometre's a ajudar les persones afectades pels atemptats i des del 2002 penja cada aniversari de l'11 de Setembre una gran pancarta amb els noms de les víctimes prop de la Zona Zero.
"Aquí hi ha tots els noms de les víctimes? Busco la meva cosina Christina Donnovan Flannery", pregunta una dona mirant Keith. Tots dos es posen a buscar-la entre la llista ordenada alfabèticament i per fi troben el nom. Emocionada, la cosina de Christina agafa un bolígraf i escriu: "T'estimo, Christina. Descansa en pau". La seva dedicatòria s'afegeix a centenars que han fet en els últims anys esposes, marits, fills, avis, tiets i amics de les gairebé 3.000 víctimes que van morir aquell dia. Frases com "la teva família no t'oblida", "Et trobo a faltar" o "T'estimo, pare" es llegeixen al costat dels noms de les víctimes subratllats o encerclats amb bolígrafs i retoladors de tots colors.
Un home amb una gran bandera dels Estats Units passeja prop del mur de records. "Sóc un supervivent", diu Hermindo Rivera, sergent de l'exèrcit nord-americà retirat. Rivera relata aquell matí d'una manera estremidora, com si fos ahir. No descuida cap detall. Recorda fins i tot la roba que portaven les primeres dues persones que va veure com saltaven des del capdamunt d'una de les Torres Bessones. "No hi ha dia que no recordi el que vaig veure, va ser horrible", afirma Rivera, amb els ulls humits, i confessa que ha intentat treure's la vida més d'un cop. "No puc suportar-ho més. Estic mort en vida". Tot i així, necessita acostar-se a la Zona Zero gairebé cada setmana, com si busqués la vida que els atemptats li van robar.
Instint de supervivència
Davant la petita església que va resistir miraculosament els atemptats, un altre supervivent, Jim La Pennana, explica la seva història. Desenes de persones l'escolten en silenci. "Tenia molta por. Quan la primera torre va caure, tenia sang per tot el cos que no sabia d'on provenia", diu amb la veu mig tremolosa. Pennana recorda que en caure la primera torre va córrer i, finalment, va posar-se sota un camió de bombers. "Intel·ligent? Ni ho vaig pensar, va ser instint de supervivència", afirma. Aquell dia va perdre tots els sentits: "No podia veure, sentir, tocar ni olorar res. La pols, la brutícia i el fang s'havien apoderat del World Trade Center".
Molta gent, la majoria nord-americans però també turistes d'arreu, s'ha acostat aquests dies a la Zona Zero per retre homenatge a les víctimes. "Nosaltres venim d'Oregon", afirma Gary Colman, que ha vingut amb 500 persones més. "Vam començar a organitzar el viatge fa cinc anys perquè la gent tenia por de venir a Nova York i nosaltres volíem demostrar que era segur", explica al costat del seu amic Terry Grubbes. "Havíem de demostrar que la llibertat és més forta", afegeix Terry. La zona és un riu de gent, amb banderes nord-americanes i vestits amb samarretes amb eslògans patriòtics o amb fotografies dels seus familiars. Frida Areheart és de Carolina del Sud i va arribar fa uns dies amb la seva Harley Davidson. "Som més d'una trentena de motoristes que hem vingut a honorar les víctimes i els bombers que van donar la vida per salvar milers de persones", explica Frida, i assegura que deu anys després "Amèrica continua molt unida. Estem reconstruint les nostres vides i intentem passar pàgina, però sense oblidar el que va passar".
Mentre parla, un grup de dones policia de Gal·les caminen cap a la zona del memorial. Policies i bombers de tot el món han volgut estar a Nova York en el desè aniversari del que va ser un atac terrible, però també un acte heroic dels 347 bombers i 60 policies que van morir aquell dia. Un vell veterà de guerra de la Segona Guerra Mundial s'acosta al grup i els dóna les gràcies pel seu servei.
