Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI D'EUROPA

Ara el Pròxim Orient

Si no hi ha res a dir, callar és l'opció més bona. Dues hores i mitja de sopar a Washington fa deu dies entre la secretària d'Estat nord-americana, Hillary Clinton; els caps de la diplomàcia russa Sergei Lavrov i europea Catherine Ashton; el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, i el representant d'aquest quartet al Pròxim Orient, Tony Blair, van acabar en no-res. Ni una línia de declaració. Ni una crida inútil al diàleg. "El vi era bo", es va limitar a dir Lavrov a la sortida.

Uns dies després d'això, la reunió de ministres d'Exteriors de la Unió Europea no va anar gaire més enllà. Els que exigeixen a israelians i palestins que tornin a obrir converses de pau estan completament dividits sobre els termes en què cal nego ciar. Han passat tres anys de paràlisi diplomàtica, amb un govern israelià que desafia qualsevol demanda internacional i continua edificant nous assentaments; amb un lideratge palestí dividit, enfrontat, deslegitimant-se entre ells mateixos, i els Estats Units i la Unió Europea ofegats pels problemes interns.

La intenció del president palestí, Mahmud Abbas, de portar a l'ONU al mes de setembre el reconeixement de l'estat palestí ha sacsejat aquest estancament i ha obligat tothom a retratar-se. Han arribat les presses davant la incomoditat de quedar-se sol al Consell de Seguretat o entre els socis europeus votant en contra d'un estat palestí que ha defensat durant anys en cada resolució de l'ONU i en cada comunicat europeu. En general, tothom compra els grans eixos del discurs de Barack Obama del 19 maig sobre el Pròxim Orient, en què va demanar la represa de les negociacions de pau, amb intercanvi de territoris inclosos i tenint en compte les fronteres del 1967. De fet, els israelians van ser els únics que s'hi van pronunciar en contra.

La línia vermella és el reconeixement de l'estat hebreu, el llenguatge dòcil amb Israel i l'afirmació que calen mesures que blindin la seguretat d'una retirada israeliana. El ministre rus d'Afers Estrangers és crític amb aquesta part. També recela el ministre d'Afers Exteriors francès, Alain Juppé, amb la idea d'un "estat jueu". "Pel que sé -explicava Juppé aquesta setmana-, avui dia a Israel hi viuen jueus però també àrabs."

El líder que no vol liderar

Ha arribat l'hora d'Europa. Després de queixar-se durant tant de temps que els estats de la Unió Europea han estat sempre els principal contribuents econòmics als territoris palestins sense tenir cap influència política a la regió, ara veuen com els Estats Units han decidit cedir-los la iniciativa. Amb la cursa electoral de les presiden cials cada cop més a prop, l'administració nord-americana ha optat per una "retirada tàctica", explicava aquesta setmana el The New York Times .

Una debilitada Catherine Ashton haurà d'evitar que el conflicte al Pròxim Orient no faci encara més gran aquesta esquerdada a Europa. Benjamin Netanyahu i Mahmud Abbas han posat en marxa la seva pròpia gira pel continent buscant suports.

Segons fonts israelianes, Alemanya, Itàlia i la República Txeca són els seus "més forts defensors" a la Unió. Els alemanys seuen temporalment al Consell de Seguretat de l'ONU, així que probablement els EUA no es quedarien sols vetant una suposada entrada de l'estat palestí. França -també membre del Consell-, Espanya i Portugal s'han mostrat a favor del reconeixement palestí. El Regne Unit afirma que definirà la seva posició al setembre.

Que s'ho repensin

Amb aquesta cessió totalment interessada de protagonisme, Washington confia que els palestins es repensin la idea de forçar el reconeixement del seu estat si no tenen el suport dels grans governs europeus. Però si l'única oferta que hi ha sobre la taula és la represa d'unes converses de pau que els israelians ja han deixat ben clar -amb els fets, no pas amb paraules- que no volen, per quin motiu s'haurien de fer enrere els palestins en la demanda a l'ONU, on ja saben que disposen, fins ara, del suport de 117 estats membres?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT