Publicitat
Publicitat

Els precursors de la històrica consulta expliquen com va anar tot

Arenys de Munt: el poble que va tirar pel dret

Ho va dir com qui res, en un moment d'abatiment, per asserenar l'ambient després d'una jornada de votació on el sí a la urbanització de la riera havia guanyat en consulta popular de manera aclaparadora, en contra de la voluntat de la plataforma Salvem la Riera, que havia demanat l'abstenció per la poca formalitat amb què s'havia interrogat els veïns. "Ara que coneixem els impediments que ens posa l'administració amb la qüestió del referèndum, per què no fem una consulta sobre la independència saltant-nos-els?", va deixar anar en Pep Jordana, enginyer arenyenc de tota la vida. Ningú va dir ni ase ni bèstia. Era el 17 de setembre del 2006. Tres anys després, Arenys de Munt esdevenia el centre de Catalunya. 532 municipis han seguit des d'aleshores la seva estela.

"El que vas deixar anar l'altre dia ho deies seriosament?", li va preguntar poc després Josep Manel Ximenis, que aleshores era regidor d'ERC. "Allà on les lleis espanyoles et tanquen una porta n'hi ha una altra que te l'obre", li va respondre Jordana. I ja no hi va haver volta enrere. El Bar de la Plaça d'Arenys s'havia convertit en la cuina de la iniciativa, en el laboratori on eren diseccionades cadascuna de les lleis en matèria de consultes i detectats els talons d'Aquil·les. La clau, segons Ximenis, era elaborar "una moció pantalla". Ho van intentar el 2007, quan ja era regidor per la CUP, però no va quallar.

Sí que ho va fer la moció aprovada pel ple el 4 de juny del 2009. L'organització de la consulta estava camuflada en una moció de suport a la ILP de Deumil.cat. Cap al final, no es demanava per fer la consulta, es donava per fet que es faria i només es reclamava una sala del consistori. Per tant, quan l'advocat de l'Estat (i exfalangista) va presentar el 2 de setembre un recurs contra la decisió del ple, una petició que també va fer la que era la seva cap, l'ara consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, només va poder anul·lar la cessió de la sala.

Catapultats per la Falange

Les amenaces de la Falange i la manifestació autoritzada pel departament d'Interior per al mateix dia de la consulta havien enrarit l'ambient al municipi. El mateix alcalde d'Arenys de Munt, Carles Móra, i altres veïns tenien molt present que 30 anys enrere els falangistes havien envaït el poble després que fos esmicolat un monument franquista als caiguts. Setmanes abans del 13 de setembre arribaren pamflets que advertien als comerços que no obrissin el dia de la consulta. "La situació era irrespirable", confessa Ximenis, que va tenir protecció policial un mes. Móra va prescindir-ne. Però el que en un principi va ser motiu perquè els veïns dubtessin de la conveniència de seguir endavant amb la proposta, la va acabar catapultant, juntament amb el ressò mediàtic. I que l'Estat assenyalés els arenyencs amb el dit acusador va ser una crida a la unió.

Davant les dificultats, tothom va posar-hi el coll. "Quan les coses es van tòrcer, vam cedir el local", explica Montserrat Fontbona que, davant la por estesa entre els comerciants, va encoratjar el bar del centre a obrir el dia 13. "Havia de decidir entre acatar l'ordre judicial o arriscar-me que la imatge de la diada fossin els Mossos retirant les urnes de l'ajuntament", confessa Móra.

Les dues últimes setmanes, el poble era una olla a pressió. Reunions de cinc hores de la comissió, falangistes que visitaven el poble "per casualitat", pintades i trucades amenaçadores. Res va boicotejar la jornada. Els organitzadors, tant polítics com gent del poble, amb prou feines dormien. "L'esgotament era molt gran", diuen Ximenis i Móra.

Cap a les 6 del matí del 13 de setembre, prop d'una vintena de furgons dels Mossos van desembarcar a Arenys. "Vaig anar a saludar-los un per un. Eren una cinquantena", afirma l'alcalde. Mig dispositiu es va desmuntar quan es va constatar que la quantitat de falangistes amb prou feines superava el mig centenar. Al final, van passar sense pena ni glòria. El Pol da Silva Soler, que amb 30 anys regenta una popular espardenyeria, no va dubtar: "Si el meu avi hagués estat viu hauria volgut obrir, i així ho vaig fer". La resta de comerços van anar obrint les persianes.

La riera, plena a vessar

El soroll de l'hèlix de l'helicòpter policial que sobrevolava el cel d'Arenys va ser present tot el dia. "L'estat d'excepcionalitat en què ens trobàvem va quedar compensat per l'emotivitat del país", resumeix Móra. A les retines de tothom van quedar enregistrades imatges com les de la gent gran votant emocionada o la riera, que tant motiu de discòrdia havia estat, plena a vessar de milers de persones. Algunes, fins i tot, vingudes d'altres països. Ni Ximenis ni Móra ni Jordana, l'autor de la innocent frase, s'imaginaven que un any i mig després mig Catalunya hauria seguit els seus passos i que ara ho farà Barcelona.

On és Arenys? Abans la resposta acostumava a ser: Arenys de Mar? I ara, ja ben situat al mapa, tothom pensa en Arenys de Munt, més enllà de l'hoquei, les puntes de coixí, l'esbart i, fins i tot, la riera.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT