Fins i tot els opositors a Gaddafi ho estan fent córrer: les pitjors massacres del coronel contra la població líbia són obra de mercenaris negres de l'Àfrica subsahariana. Es parla, sobretot, de txadians, però també de nigerians, sudanesos, congolesos: qualsevol que tingui la pell negra s'ha convertit en sospitós i centenars de milers d'emigrants vinguts dels països africans pateixen per la seva seguretat, també a les zones "alliberades", on molts viuen amagats per por a les detencions arbitràries, l'assassinat i el linxament.
La dificultat per saber què està passant realment al país manté un estat de confusió sobre els soldats estrangers que defensen Gaddafi. Això fa que s'assenyali a l'engròs tots els negres com a possibles col·laboradors del coronel. Algunes veus que haurien de ser respectades, com és el cas d'Ali Zeidan, portaveu a l'exili de la Lliga Líbia pels Drets de l'Home, s'han sumat a escalfar l'onada racista i xenòfoba. Així, Zeidan assenyala directament les tropes estrangeres com les defensores de Gaddafi.
També a les xarxes socials que alimenten les revoltes la paraula mercenari està associada a la identitat subsahariana, una insinuació que es converteix ràpidament en creença en un país àrab que sempre ha estat racista amb els negres. Diversos testimonis fugits a Nairobi, o altres entrevistats al propi país, expliquen atacs molt preocupants contra els negres. Així, segons un treballador turc entrevistat a la BBC, a la seva empresa hi havia uns 80 txadians que van ser massacrats a cop de destral. L'experimentada periodista noruega Sidsel Wold ha explicat des d'Al-Bayda diverses històries que narren una descerebrada "caça del negre".
És difícil saber exactament quants negres resideixen a Líbia, però diverses fonts els situen entre un milió i mig (Frontex) i dos milions i mig (ministre italià d'Interior), una xifra considerable en un país de cinc milions d'habitants. Entre aquests treballadors, almenys 300.000 són txadians, 50.000 de Nigèria i 10.000 de Mauritània, segons l'agència AFP. Els que treballen legalment ho fan als sectors de la construcció i el petroli, però són també milers els que viuen com poden, il·legalment, esperant saltar a Europa.
Contra la immigració il·legal
La UE va signar l'any passat un tractat amb Gaddafi segons el qual a canvi d'una ajuda de 50.000 milions el govern libi s'encarregaria de vigilar la fugida d'emigrants, sobretot cap a Itàlia, un país que fins ara tenia un tractat d'amistat amb Gaddafi. A canvi d'inversions i negocis compartits -n'hi ha també amb Berlusconi-, el coronel acceptava repatriar els immigrants il·legals, com ja fan els governs de Mauritània, el Marroc o Algèria, on la feina de policies al servei d'Europa forma part d'una relació en què la seguretat dels europeus es posa per davant de la llibertat dels països que avui la reclamen.
L'entusiasme per derrocar Gaddafi no ens hauria d'encegar fins al punt de no veure les injustícies, la persecució i la xenofòbia en un país en què l'oposició haurà de definir un programa. Encara que hi hagi mercenaris africans, hauríem d'estar alerta i saber exactament qui són aquests mercenaris, per no caure en la generalització. I demanar la protecció de la comunitat negra, que és, precisament, la més vulnerable al país.
