Helmand (afganistan)Unes 900 famílies de les conflictives províncies meridionals d'Helmand i Kandahar viuen en improvisades cases de tova, sense llum ni aigua corrent, entre la pols del camí, excrements i deixalles, als afores de la capital de l'Afganistan, Kabul. Potser, malgrat les condicions poc confortables, el campament de desplaçats de Txarah-e-Qambar és, per a molts, el lloc més segur en què han viscut en anys. Rahmatul·lah, de 37 anys, va arribar fa un any i quatre mesos amb la seva dona i vuit fills, després d'haver perdut al seu pare, la seva mare i el seu nebot en un atac aeri de l'OTAN.
La família prové d'un llogaret en el districte de Sangin, al nord de Helmand. Des que els marines nord-americans van instal·lar una base avançada al seu poble, el maig del 2010, la zona es va tornar "insegura i violenta", explica Rahmatul·lah. Una nit, en una emboscada, un comando talibà va atacar un blindat de l'OTAN i l'exèrcit nord-americà va respondre amb un bombardeig sobre el llogaret. Un míssil va impactar sobre la llar de Rahmatul·lah i va matar tres membres de la seva família. "No sabem què fer. Estem atrapats en un dilema. Si donem suport a les autoritats rebem amenaces de mort dels insurgents; i, si no ho fem, l'OTAN o l'exèrcit afganès creuen que col·laborem amb els talibans", afegeix Rahmatul·lah. "L'única opció per salvar la meva família era fugir d'allà", explica angoixat aquest desplaçat.
Una història que es repeteix
La història de Rahmatul·lah es repeteix una vegada i una altra amb diferents noms i veus. Thura, de 42 anys, és viuda i mare de vuit fills. Va fugir fa cinc mesos de la localitat de Zarai, a la província de Kandahar, amb la seva germana, el seu cunyat i els fills, i es van instal·lar al campament de Txarah-e-Qambar. Uns soldats nord-americans van entrar a casa seva, durant una incursió nocturna, buscant insurgents i van confondre el seu marit amb un talibà. "Van entrar quatre americans, van treure el meu espòs i li van disparar", explica Thura. La dona va intentar protegir el marit i en el forcejament va caure al terra i se li va desplaçar l'abdomen. Thura no ha rebut tractament i té el ventre inflat com si s'hagués empassat una pilota de rugbi. "No som talibans, Al·là és el meu testimoni. Tinc molta por dels americans. El govern de Karzai tampoc ens protegeix", es queixa la desplaçada.
I casos semblants no cessen. Xir Mohamed era imam d'una mesquita de Mian Roda, en el districte de Sangin (Helmand). Ara ha reprès el seu ofici a la mesquita del campament Txarah-e-Qambar, un habitacle de fang sense ventilació i lones de plàstic amb catifes al terra per resar. A més de les pregàries i el sermó de divendres, el mul·là Xir ensenya als nens l'Alcorà. "Els talibans no són bons musulmans. Però tenim l'obligació de treballar amb ells si les tropes estrangeres ataquen les nostres dones i fills i el govern no ens protegeix", increpava el clergue musulmà, que va perdre el seu habitatge i una de les seves quatre dones en un bombardeig aeri de l'OTAN.
Mohamed Joussef, del poble de Kaixu, a Helmand, és el mestre teixidor de Txarah-e-Qambar. Al seu càrrec hi té dos aprenents en un petit taller instal·lat en una dels laberíntics carrerons del campament. Fa dos anys, els talibans van atacar un camió cisterna de l'OTAN. Quan les forces estrangeres van atacar el poble, els insurgents ja havien marxat i en el bombardeig van morir 100 persones. Entre els morts, el seu pare, el seu oncle i el seu nebot.
Confós pel turbant
Abdel Gani, de la localitat de Nazaka, també en el districte de Sangin, va escapar del seu poble fa un any perquè les forces de seguretat afganeses estaven a punt de detenir-lo. "Porto turbant negre i em van confondre amb un talibà. L'he portat sempre i no me'l vaig treure perquè és el color paixtu", diu per aclarir que no és insurrecte. Com la majoria d'homes de Txarah-e-Qambar treballa en la construcció, però està aturat perquè, segons diu: "No em contracten pel meu aspecte".
Persones poderoses com Gulagha Xiazai, governador de Jalalabad, visita els desplaçats una vegada al mes i els lliura "generoses" donacions. L'ONG Aixiana, que es dedica a alfabetitzar a menors, proporciona professors per impartir classes als nens del campament. Un indret oblidat que conté les altres cares de la guerra que no tenen res a veure amb la insurrecció, l'OTAN o el conflicte armat.
