Alguns experts han aplaudit aquesta setmana que la Generalitat torni a vendre bons entre els ciutadans. La nova venda -la segona en mig any- ha estat rebuda amb èxit i es dóna per fet que no hi haurà problemes per col·locar els 2.860 milions que necessita el Govern. De fet, la Generalitat ja ha dit que ens haurem d'acostumar a veure emissions a particulars cada sis mesos mentre la situació als mercats no es tranquil·litzi.
L'exministre d'Indústria Joan Majó és un dels que celebra que el Govern recorri als ciutadans en comptes d'anar als inversors internacionals. "Mentre la Generalitat pugui recollir diners catalans els mercats se'ns en foten", va explicar col·loquialment Majó aquesta setmana a Catalunya Ràdio . "A Catalunya -va rematar l'exministre- hi ha diners per finançar la Generalitat i això ens allibera perquè no ens fixin les coses des de Frankfurt o Nova York... hem tardat a adonar-nos d'això".
Quan un país necessita diners, té tres possibilitats: demanar-los a casa, demanar-los a fora o mantenir l'equilibri entre les dues primeres opcions. La Generalitat, fins ara, gairebé sempre havia demanat diners a fora, però ara s'ha vist obligada a recórrer als ciutadans perquè l'accés als mercats és molt complicat després de la fallida de Grècia, Irlanda i Portugal.
Casualment o no, aquests tres països tenen la major part del seu deute en mans foranes (vegeu el gràfic). Un 86% del deute irlandès està controlat per estrangers, cosa que va augmentar la pressió per a un rescat. El mateix li va passar a Grècia (75%) i Portugal (72%). En canvi, l'exposició d'Espanya és més baixa (60%) mentre que el Regne Unit -país amb més dèficit i més deute que Espanya- no ha patit la crisi del deute perquè, entre d'altres raons, només ha dipositat una quarta part dels seus bons en mans estrangeres.
El cas paradigmàtic és el Japó. La tercera potència mundial té un deute públic que ronda el 230%, el nivell més elevat de tot el món (quatre cops més que Espanya, per exemple). Però, tot i així, no pateix l'assetjament dels inversors. Per quin motiu? Perquè un 95% del seu deute està en mans japoneses. "Deure a gent de fora és molt dolent perquè t'impedeix dependre de tu mateix", diu Santiago Niño Becerra, catedràtic d'economia de l'IQS. "La meitat dels diners que la banca va prestar per a hipoteques durant el boom econòmic procedia de l'estranger".
Confiança local
De totes maneres, aquesta via té dos problemes: en primer lloc, els diners locals s'acaben abans que els diners de la resta del món (perquè n'hi ha menys, especialment si es tracta d'un país com Catalunya). I en segon lloc, l'inversor local potser té menys capacitat de pressió perquè el govern faci reformes, que és el que ha passat al Japó.
Generalment, l'inversor local té més confiança en el seu govern que en els de fora. La prova és que al novembre, en plena crisi irlandesa, la Generalitat no va tenir problemes per col·locar 3.000 milions d'euros entre particulars i pagar un 4,75%, un preu inferior al que hauria hagut de pagar als mercats internacionals. I ara ha passat el mateix: fa dues setmanes, Catalunya va col·locar bons entre inversors institucionals al 5,5% i actualment està oferint als ciutadans uns interessos inferiors d'entre el 4,25% i el 4,75%.
