Alemanya té bones raons per erigir-se en el líder que dissenya la sortida de la crisi. És el país que més diners aporta al pot comú i la seva banca és, junt amb la francesa, la que més diners té invertits als països PIGS (Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya). A més, l'esfondrament de la zona euro perjudicaria la poderosa indústria exportadora germànica, principal motor del país. És per això que, des del maig del 2010 -quan es va destapar la crisi grega-, José Luis Rodríguez Zapatero s'ha vist obligat a seguir els dictats de la cancellera Angela Merkel. Això és bo o dolent? La resposta és indiferent perquè l'alternativa era pitjor: el rescat.
El nord d'Europa està acceptant -de mala gana i amb comptagotes- seguir ajudant el sud. La pressió sobre el deute espanyol és tan gran que necessita l'ajuda europea per sortir-se'n. La prima de risc (diferència entre els interessos que paguen Espanya i Alemanya) s'ha estabilitzat per sota dels 290 punts, un nivell elevat però clarament inferior als 400 punts a què va arribar a principis d'agost. El principal motiu d'aquesta baixada ha estat la recent intervenció del BCE, que ha gastat més de 30.000 milions a comprar deute espanyol i italià. Sense la intervenció del Banc Central no se sap què hauria pogut passar.
A canvi de cedir, el nord d'Europa procura assegurar-se que els indisciplinats països perifèrics compleixin els seus preceptes d'austeritat i control pressupostari. Alemanya està liderant aquesta ofensiva, però també hi participen països com Holanda o Finlàndia, on hi ha "un corrent transversal" contra els rescats a països del sud, segons Ramon Tremosa, economista i eurodiputat de CiU. "Fins i tot els europeistes s'hi oposen", afegeix.
Amb l'inici de la crisi, el dèficit espanyol es va disparar fins a l'11,2%, el nivell més elevat dels últims 160 anys. En principi, les modificacions legislatives (Constitució i lleis orgàniques) que previsiblement s'aprovaran a Espanya han de servir perquè una cosa com aquesta no es repeteixi. Però realment serà així? No necessàriament.
Una porta oberta
Amb la nova legislació, els comptes públics en principi estaran més controlats, però PSOE i PP han deixat una porta oberta que pot convertir la reforma en paper mullat. A partir d'ara, el nou punt 135 de la Constitució obligarà a complir els límits de dèficit i deute excepte en casos de recessió econòmica o en "situacions d'emergència extraordinària que s'escapin del control de l'Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social de l'Estat" i que vinguin avalades amb la majoria absoluta del Congrés dels Diputats.
El redactat permet que, en cas de nova recessió, Espanya torni a registrar un dèficit de l'11,2% sense saltar-se la llei. A més, en cas d'incompliment el responsable de jutjar l'Estat seria el criticat Tribunal Constitucional espanyol.
La reforma, per tant, podria seguir els passos del Pacte d'Estabilitat, reglament que els països europeus s'han saltat tant com han volgut durant l'última dècada, com es veu al quadre que encapçala aquest article. El Pacte d'Estabilitat estableix que els països no poden superar ni el 3% de dèficit ni el 60% de deute. Hi ha 24 països que s'han saltat els límits repetidament i no han estat sancionats (només Suècia, Luxemburg i Estònia han complert sempre el pacte). Alemanya, per cert, està en el grup de països que més vegades ha incomplert aquesta norma (sis vegades).
Durant anys, els mateixos estats han bloquejat la possibilitat de sancionar aquells que se salten el Pacte d'Estabilitat. Però aquest mateix any els països han acordat la introducció d'una multa per als incomplidors. La sanció serà del 0,2% del PIB del país multat (per a Espanya, això equivaldria a una multa d'uns 2.000 milions per cada any que incomplís el Pacte d'Estabilitat).
Podria ser que aquesta mesura -aprovada sense pena ni glòria al març- acabi sent més efectiva que la mediàtica reforma constitucional que estem a punt d'aprovar. De fet, els experts estan d'acord a dir que si la Constitució es modifica és per llançar un missatge de fermesa i contundència als mercats i als socis europeus. I aquest objectiu s'ha aconseguit. Mitjans com el Financial Times o The Economist -influents entre els inversors i habitualment crítics amb Espanya- han aplaudit que, per primer cop en molt de temps, els dos grans partits espanyols s'hagin posat d'acord. A curt termini, per tant, Zapatero i Rajoy han aconseguit el cop d'efecte que desitjaven. Falta veure si a mitjà i llarg termini també.
