Publicitat
Publicitat

Azar Nafisi: "Viure és ser capaç de posar-te al lloc d'altres persones"

Caràcter És càlida i dolça en la forma, però contundent en el fons. Azar Nafisi (Teheran, 1947), professora de literatura i estètica als Estats Units, va ser expulsada de la Universitat de Teheran l'any 81 per negar-se a dur el vel

Ha publicat dos llibres magnífics: Leer 'Lolita' en Teherán i Cosas que he callado (Duomo), una biografia en què critica les vergonyes del seu país sense amagar les pròpies, ni tan sols l'abús sexual que va patir quan tenia només sis anys per part d'un amic de la família. Ha participat en un cicle de converses a la Pedrera, que organitza l'Obra Social CatalunyaCaixa.

Deu ser molt difícil haver escrit una biografia i després haver-ne de parlar en públic, perquè el que volia dir ja ho ha dit al llibre.

Tens raó, és molt difícil. Però la gent està molt compromesa amb l'Iran i em fan preguntes sobre el país, de manera que m'estalvien que parli de temes personals. Ho agraeixo d'una manera perversa.

Ha fet servir la literatura per descobrir coses sobre si mateixa, en especial en la seva biografia, que és extremadament personal.

És la cosa més dolorosa que he fet mai. Mai hauria pensat que escriuria una biografia. Quan va morir la meva mare vaig pensar que és més fàcil parlar contra alguna república islàmica o del teu amor per Henry James que enfrontar-se a aquell inquisidor interior. Vinc de l'Iran, on parlar de temes personals i familiars és tabú. I el vaig haver de trencar, va ser un acte molt personal i molt difícil.

Però no va ser només trencar un tabú, oi?

No, no. Quan li va van preguntar a Margaret Atwood per què escrivia, va dir: "No ho sé, hi ha veus de viles llunyanes que em criden; hi ha una escletxa sangonosa enmig de la sala d'estar i em pregunto d'on ve. S'ha d'investigar". Escrius perquè has d'investigar, perquè saps més coses sobre el món que sobre tu mateixa.

Al llibre Leer 'Lolita' en Teheran parla del poder que té la literatura en una dictadura. En què és diferent respecte del poder que té un país lliure?

En una societat totalitària el primer objectiu són els drets individuals: et neguen el dret a existir tal com ets, et confisquen el passat, el present i l'existència. L'únic espai lliure que et queda és el pensament i la imaginació. Quan vaig anar a l'Iran em vaig adonar que l'únic llenguatge que podia utilitzar per comunicar-me amb la gent sense trair les coses en què crec era el de la literatura. Podia parlar de Jane Austen i de democràcia i ho entenien, i entenien que viure és sentir curiositat per altres persones, viure és ser capaç de posar-te al seu lloc. Així que aquesta és la diferència: allà la literatura era una manera de viure, no era una cosa que havies estudiat a l'escola i que havies oblidat.

D'on ve aquesta passió per la literatura?

Des de ben petita, el meu pare m'explicava històries a la nit, i no parlava només de l'Iran: ens explicava Pinotxo , El peti príncep , Tom Sawyer , així que el món va entrar a casa nostra a través d'aquells llibres, i em va donar el que Nabokov anomena "un món portable". Vaig aprendre molt aviat que a la vida és molt fàcil perdre tot el que tens, però ningú no et pot prendre els records ni la passió.

Parlem de l'Iran. Entenem bé el seu país des d'Occident?

Els iranians són com qualsevol altra persona, n'hi ha de bons i de dolents, com els musulmans: alguns són fonamentalistes, alguns són seglars, alguns ni són musulmans… Ahmadinejad és una petita part de l'Iran. La meva mare era musulmana i mai no es va posar el vel. Qui és ningú per dir-me que Ahmadinejad és més musulmà que la meva mare?

Des d'aquí els jutgem.

A Occident la gent no deixa de dir que l'Iran actual és resultat de la nostra cultura. És com si jo digués que la Inquisició és la cultura d'Europa o que l'esclavatge és la cultura dels Estats Units. A Suïssa les dones no van aconseguir el dret de vot fins al 1974. La meva mare va anar al Parlament iranià el 1963! M'empipen molt els intel·lectuals occidentals que diuen: "És la seva cultura. Si opinem sobre les lleis de l'Iran estem insultant els musulmans". Esteu insultant els musulmans quan dieu que a les seves dones els agrada que les assotin!

Alguna vegada ha tingut por, per dir les coses que diu sobre l'Iran?

Espero que la gent no es pensi que sóc valenta, perquè les meves estudiants a l'Iran cada dia que es lleven corren el perill que les assetgin al carrer, que les segrestin. Sí, esclar que tinc por. No tinc por que algú em mati, no sóc important per al món. El que va fer que em comportés a l'Iran com ho vaig fer va ser que volia demostrar-los que no havien guanyat. Mai aconseguia portar el vel ben posat; sempre em pintava els llavis de color rosa: no ho podia evitar! No estava sent valenta, tenia vergonya; no del vel, sinó de la gent que m'obligava a dur-lo.

Una pregunta molt simple: què és un vel?

Moltes coses. Si el poses en context, pertany a un període històric: la verge Maria en duia. Ara, en el món modern, per a moltes persones es converteix en un símbol de la seva fe. Mai discuteixo amb ningú sobre la seva fe, sempre que no facin mal als altres. Per a mi, a l'Iran, el tema del vel era: si la filosofia que hi ha al darrere d'un vel és que el cos d'una dona és perillós, això no només insulta les dones, sinó també els homes.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT