PSOE EL POSTZAPATERISME
Crònica 03/04/2011

Bambi posa fi al seu malson

Ferran Casas
4 min
President en un context traumàtic "No ens fallis", li deien a Zapatero la nit del 14 de març del 2004. Va guanyar les eleccions tres dies després d'un atemptat islamista que va matar 191 persones.

De líder emergent de la feble esquerra europea, José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 1960) passarà a ser un president que plega jove. Ho farà amb la mateixa edat que el seu antecessor, el conservador José María Aznar. Ell que, paradoxes de la vida, es va passar quatre anys a l'oposició (del 2000 al 2004) i bona part de l'estada a la Moncloa (2004-2012) sent-ne l'antítesi. Si l'un era espanyolista, l'altre federalista i apòstol de l'"Espanya plural"; si un era defensor a ultrança de la guerra de l'Iraq, l'altre s'hi manifestava en contra, i si el primer exigia mà dura amb ETA, el segon, optimista de mena, arribava convençut que d'enterrar el conflicte basc "en una legislatura". Al final, però, haurà estat a la Moncloa el mateix temps que aquell Aznar "antic, autoritari, antisocial".

En la manera de fer, de pensar i d'actuar tenen poca cosa a veure. Zapatero és un professional de la política que en sap un niu, de moure's entre les bambolines del poder i que, telèfon en mà, resistia les envestides que calguessin. Va ser el diputat més jove del Congrés després de pacificar i fer-se seu el PSOE lleonès arraconant els guerristes. I havia aguantat totes les escomeses fins que va arribar una crisi que fa molt que dura i que no se sap quan acabarà. Una crisi que va reconèixer tard per pànic electoral i que va afrontar a contrapeu, tardant a rectificar mesures populistes com el xec nadó o els 400 euros de l'IRPF sense tenir en compte el nivell de renda.

Compartit amb la família

La segona legislatura ha estat un via crucis que l'ha fet llançar la tovallola sense batallar. Es veia incapaç de "fer un servei" al PSOE i de plantar cara als que li demanaven que marxés. La decisió de tornar a Lleó està meditada, sobretot amb la seva esposa, la soprano Sonsoles Espinosa, i les seves dues filles, que a punt de ser majors d'edat no portaven bé viure a la Moncloa i estar en el punt de mira dels mitjans.

Poc queda del Zapatero bonista que bevia del socialisme liberal de Norberto Bobbio i del republicanisme de Philip Pettit. Un líder aparentment tou i innocent (Alfonso Guerra el va batejar com a Bambi i ell s'exasperava quan els ninots del Guiñol del Canal + el presentaven com a Sosomán) que va arribar el juliol del 2000 a la secretaria general d'un PSOE que buscava reinventar-se i que es va recolzar en l'autoritarisme d'Aznar i en les seves mentides les hores posteriors a l'atemptat de l'11-M per arribar al poder.

En la tasca d'imposar-se a l'antic aparell (que ja encarnaven dos dels que ara el volen succeir, José Bono i Alfredo Pérez Rubalcaba) l'acompanyaven joves quadres i dirigents que, amb els anys i les decisions, s'han desfet. No hi haurà zapaterisme. Del corrent Nova Via, que integraven Carme Chacón, José Blanco, Jesús Caldera, Antonio Cuevas, Germà Bel, Juan Fernando López Aguilar, Trinidad Jiménez o Jordi Sevilla, no en queda rastre. Zapatero n'ha sacrificat alguns. De fet, tan bon punt va arribar a la Moncloa va desairar Caldera en no fer-lo vicepresident i optant per dues cares de la vella guàrdia (María Teresa Fernández de la Vega i Pedro Solbes) que, en l'intent d'envoltar-se d'un equip solvent, va situar a les vicepresidències. A altres els va desorientar quan va donar al supervivent Rubalcaba el grup parlamentari i a Bono un ministeri d'Estat, el de Defensa.

Tot això no va impedir, però, que l'arribada de Zapatero a la Moncloa estigués marcada per mesures que van indignar la dreta i que van ser percebudes com a revolucionàries, sobretot els dos primers anys, pel seu marcat accent progressista. Eren decisions de poc o de cap cost econòmic, però de forta càrrega simbòlica: treure les tropes espanyoles de la guerra il·legal de l'Iraq, derogar el pla hidrològic nacional que havia de transvasar l'Ebre, permetre les bodes gais o començar a redactar la llei de la memòria històrica. Tot plegat acompanyat d'obrir debats com el de l'eutanàsia o l'avortament i encetar un procés de diàleg amb ETA, que l'atemptat de la T4 a finals del 2006 va frustrar de manera abrupta. També es va abordar una profunda reforma de RTVE, es van crear mecanismes de diàleg com la Conferència de Presidents o fer freqüents les compareixences, també al Senat.

El 'fiasco' de l'Estatut

Això ha contrastat amb el fracàs de propostes de més abast polític com l'Aliança de les Civilitzacions o la reforma de la Constitució. Zapatero va deixar que l'Estatut es cogués al Parlament a foc lent i després va ser incapaç de complir el compromís de suport al text que votés el PSC a la cambra catalana. La retallada que va pactar amb Artur Mas va fer que el seu pedigrí federalista quedés tocat, per més que, contraposat amb Rajoy i gràcies a les agressives campanyes del PSC, arrasés a Catalunya o es fes fotos amb els jugadors del Barça a la final de la Champions League de París.

La seva relació amb Catalunya ha condicionat les aliances, obligades per no haver gaudit mai de majoria absoluta. Va començar amb ERC i IU-ICV per seguir de bracet amb CiU i al 2006, quan José Montilla el va desobeir i va enviar de nou Mas a l'oposició, fer camí amb el PNB. Les enteses amb nacionalistes bascos i regionalistes canaris li han permès anar fent i li garanteixen un final de mandat tranquil al Congrés.

En la segona legislatura, el caràcter de Zapatero s'ha fet més agre, les seves decisions s'han entès poc i la seva imatge ha entrat en declivi. I, com explicava fa uns dies un antic col·laborador, la seva relació amb "el carrer" quasi ha desaparegut. La síndrome de la Moncloa , fruit de la reclusió dels presidents en el microclima de les quatre parets del poder, l'ha atacat. D'aquí un any podrà, però, tornar a fer vida i vermuts al barri Húmedo de Lleó. Com quan era un gris diputat "de províncies". El malson haurà acabat.

stats