BARCELONALa recerca d'una fórmula en què Catalunya se sentís còmoda dins Espanya ha estat un maldecap que ha explorat tot tipus de possibilitats des de fa dècades. Un dels primers textos articulats des d'una òptica catalana compleix 120 anys i moltes de les seves reivindicacions són encara ara un motiu de batalla quotidiana dels partits catalanistes. 243 delegats es van reunir entre el 25 i el 27 de març a Manresa, convocats per la recent nascuda Unió Catalanista, per aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana -més conegudes com a Bases de Manresa-, una proposta per estructurar Espanya que basculava entre el federalisme i el tradicionalisme. Reclamava el català com a única llengua oficial i la sobirania plena per a la política interna.
"S'aspira a un regionalisme corporatiu i tradicionalista que vol reformar l'estat espanyol sense abandonar-lo ni destruir-lo", explica Josep Maria Figueres, doctor en història moderna i contemporània i professor de la UAB. Argumenta que la proposta, tot i les semblances amb l'actualitat, no és avançada, sinó que buscava un emmirallament amb les institucions i pràctiques prèvies al 1714, recuperant i desenvolupant la legislació antiga. Apostava per un pacte amb el monarca espanyol i rebutjava un sistema parlamentari que "estava desprestigiat" en favor d'un sufragi corporatiu. El perfil antiliberal i conservador dels delegats ja ho feia preveure.
La resposta des d'Espanya a l'intent de reformar-la no ha variat gaire al llarg del temps: "Menyspreu i indiferència -lamenta Figueres-, l'acusen falsament de separatista, tota reivindicació pròpia era vista com un atac a la «sagrada unitat espanyola»". Les Bases no van tenir recorregut, més enllà d'incentivar el creixement del catalanisme polític. "La incapacitat de l'Estat de donar resposta a Catalunya ha fet que durant tot el segle XX el conflicte identitari fos viu i no remetés", diu Figueres.
