Benvinguts al Dia de la Marmota
Això no és Hollywood, però la història del concert econòmic que mai no arriba serviria per rodar una segona part, molt més exagerada, de Groundhog Day , aquella pel·lícula en què Bill Murray queda atrapat en el temps i cada matí, quan sona el despertador, s'adona que torna a ser al matí anterior. Ni un guionista sobrat d'imaginació podria suposar que en un racó de món aquest 2012 s'està repetint un acte reivindicatiu que ja es va fer el 1899: l'anomenat missatge dels cinc presidents , en què els presidents de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, l'Ateneu Barcelonès, Foment del Treball, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre i la Lliga de la Defensa Industrial Catalana van demanar junts i per escrit el concert econòmic per a Catalunya a la reina María Cristina.
Cent tretze anys després, "la reivindicació és la mateixa, la tenacitat de reivindicar és la mateixa i la tenacitat de no donar és la mateixa", en paraules de Miquel Roca i Junyent, actual president d'Amics del País, que ahir a l'Ateneu semblava que s'hagués passat tota la vida defensant amb ungles i dents el famós concert (i que va arribar a confessar que la Constitució està "tan baquetejada i tan desvirtuada" que ja no la reconeix ni ell). A més de les quatre institucions que encara perduren, en aquest acte amb regust a Dia de la Marmota s'hi van afegir els sindicats CCOO i UGT.
"Durant més de cent anys hem tingut tenacitat i, sobretot, paciència, massa paciència -comentava una presidenta: Muriel Casals, d'Òmnium Cultural-. Hem tingut la mania de pactar, de rebaixar, per por que s'enfadessin. Però ara sembla que ja ho volem tots". I algun despistat podria pensar que ara ho aconseguirem i tot. "L'acte d'avui és tan històric que a partir de demà tot canviarà. Creieu-vos-ho, que viureu més feliços -va concloure Roca, en to de guru d'autoajuda-. Em congratulo que aquest acte s'hagi fet, però me'n congratulo relativament, perquè no deixa de fer certa tristor que estiguem reclamant tants anys seguits una mateixa cosa".
"El que li cal a Catalunya és un estat propi!", va exclamar al final una senyora del públic, que durant els parlaments feia cara d'haver escoltat massa vegades una cançó que no s'acaba traduint en res. "Sí, dona, i bon cop de falç", va reblar algú al meu costat, amb resignació. La societat civil està convençuda que ara sí que toca el pacte fiscal, però està tan escarmentada que si ens el donessin ningú s'ho creuria. I això que potser mai s'havia fet tanta pinya: entre els convidats d'ahir hi havia polítics de tots colors, inclosos els socialistes, aclarint que "en l'objectiu no tenim discrepàncies".
Sento que l'expresident Jordi Pujol, parlant d'un altre tema, diu: "No hi entenc res de res, nosaltres som del temps del carburo , encara". No sabria explicar què coi és el carburo , però segur que en aquell temps els catalans ja reclamàvem sense èxit un pacte fiscal.
