Crònica 12/08/2011

Berlín reviu els 50 anys de la construcció del seu Mur

Isaac Lluch
4 min
Berlín reviu els 50 anys de la construcció del seu Mur

BerlinPl ou des de fa dies a Berlín. S'ha fet malbé l'estiu. I l'humor de Jürgen Litfin està com el temps. O pitjor. Qualsevol diria que no està acostumat a tractar amb turistes, amb joves estudiants i amb alemanys curiosos que visiten la torre de vigilància que va adquirir després de la caiguda del Mur. Litfin està acostumat al mal temps. Va viure més de 30 anys en el règim comunista de la República Democràtica Alemanya (RDA) amb la mort sempre a prop, amb espies del servei d'intel·ligència de l'Stasi escorcollant la seva vida, i sense llibertat. A Litfin li bull la sang cada cop que explica la seva vida, cosa que fa sovint, perquè ha viscut molt, ha patit molt rere el Mur de Berlín. El seu germà Günter va ser la primera víctima de la muralla que va començar a construir-se demà farà 50 anys i que va dividir l'est i l'oest d'Alemanya durant quasi tres dècades.

L'estiu de 1961 s'havien acumulat els rumors que a la RDA es reforçarien les mesures de control en els passos fronterers, però la població no s'entretenia gaire amb les especulacions. I és que el 15 de juny el secretari general del Comitè Central del Partit Socialista Unificat (SED), Walter Ulbricht, havia assegurat públicament: "Ningú té la intenció de construir un mur". Però al juliol la magistratura de Berlín Est va tancar la frontera per a la compra d'electrodomèstics d'alt valor, com rentadores o neveres, o fins i tot cotxes. La situació econòmica a la part oriental era cada cop més greu i durant aquell estiu encara uns 2,7 milions de persones van marxar a buscar fortuna a l'Oest.

Plans de traslladar-se a l'Oest

El mateix Günter Litfin tenia plans de traslladar-se definitivament a Berlín Oest, on treballava com a sastre, i havia aconseguit un pis al barri de Charlottenburg, on tenia previst mudar-se a finals d'agost. El que no sabia ni ell ni ningú de la població és que el seu destí i el de tots els berlinesos orientals canviaria el 13 d'agost a partir de la 1.30 de la nit.

Aquell estiu s'havia agreujat la tensió política després d'una reunió del president nord-americà, John F. Kennedy, i el cap del Kremlin, Nikita Khrusxov, a Viena. Hi va haver un clar desacord sobre com s'havia de gestionar Berlín i Alemanya, i tots dos polítics van amenaçar amb anuncis de guerra.

Arribat l'agost, els primers secretaris dels partits comunistes i de treballadors dels estats del Pacte de Varsòvia van deliberar sobre quines mesures calia aplicar per fomentar "la seguretat de la pau". L'11 d'agost es van concretar els plans per acordonar els 45 quilòmetres de frontera interior de Berlín i els prop de 160 de frontera al voltant de Berlín Occidental.

L'endemà, en un document secret, el president del Consell d'Estat de la RDA, Erich Honecker, va comunicar a les autoritats dels diferents districtes del país l'ordre de "portar a terme les mesures necessàries" per reforçar el control dels llocs fronterers. Ulbricht, com a president del Consell de Defensa Nacional de la RDA va firmar també l'ordre d'apujar el nivell d'alarma i, en la nit del 12 al 13 d'agost, va quedar construït un mur provisional de filferro espinós.

"Amb aquest bloqueig fronterer Khrusxov volia demostrar que podia fer el que volia i quan volia, però també és clar que tenia por dels aliats occidentals. Va pensar a aixecar el filferro com a efecte sorpresa. Les obres de construcció del Mur van començar dies més tard", precisa Litfin.

Bloquejat, sense feina ni futur

"Vinga, aixeca't. Han tancat les fronteres". Amb aquestes paraules va despertar Jürgen al seu germà Günter el 13 d'agost de 1961. Eren les set del matí i ja havia escoltat les notícies a la ràdio. Günter, encara amb son, no s'ho acabava de creure, però cap dels dos no va dubtar a agafar la bicicleta i fer un recorregut d'inspecció per bona part del cordó fronterer. Agents armats feien retrocedir ciutadans espantats. De les 33 estacions de metro de Berlín oriental, 13 ja estaven completament tancades, i dels 81 llocs fronterers, se'n van bloquejar 69. A final de mes ja només set es mantenien parcialment oberts.

El bloqueig fronterer va deprimir especialment Günter, que va quedar-se sense feina ni futur. Des d'aquell dia 13 va parar poc per casa, angoixat per trobar alguna zona vulnerable per on escapar al Berlín Oest. Tenia possibilitats d'èxit, perquè en els primers dies hi havia molta gent que aconseguia fugir per algun forat menys vigilat.

Fins a finals d'any, 361.000 persones van aconseguir passar de l'est a l'oest. Günter tenia esperances. Va observar que en l'anomenat port Humboldt, on el Spandauer Schifffahrtskanal comunica amb el riu Spree, no hi havia vigilants. Per això es va aventurar a passar la frontera nedant a ple dia i no durant la nit. Fins a aquell moment, a més, les notícies conegudes eren que el càstig per als fugitius era com a molt l'empresonament. Günter va córrer aquell el risc el 24 d'agost a la tarda i ja no va tornar. Quan li faltaven 20 metres per arribar a la banda occidental -a una quarantena de braçades per la llibertat- el van afusellar. Tenia 24 anys i el seu germà Jürgen, 21. Des de la torre de vigilància convertida en museu, Litfin li ret homenatge i dóna testimoni directe d'una època passada. I d'un dolor, el primer del Mur, que no s'esborra. Per molt que hagi plogut.

stats