Publicitat
Publicitat

Berlusconi, Merkel, Barroso i el partit de les mil cares

L'última reunió del Partit Popular Europeu, el 4 de març a Hèlsinki, va començar amb una protesta al carrer contra la presència de Silvio Berlusconi. Dins la sala, el primer ministre italià, de vegades, també pot acabar sent un convidat incòmode, especialment per a la cancellera alemanya, Angela Merkel, que detesta l'afició berlusconiana a arribar tard i a entrar triomfalment a la sala interrompent les intervencions dels seus col·legues, com explicava fa poc a Roma el professor de la Universitat d'Anvers, Steven van Hecke, investigador sobre el Partit Popular Europeu.

Des que el PPE va obrir la porta a les formacions conservadores més diverses del continent, a les seves trobades hi assisteixen representants de 73 partits polítics de 39 països diferents. Des de l'ex-primera ministra d'Ucraïna, Iúlia Timoixenko, al primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan. S'hi barregen figures com el primer ministre de Luxemburg, Jean-Claude Juncker, un dels últims exponents de la vella tradició democratacristiana, amb el primer ministre de Bulgària, Boiko Boríssov, polític populista, antic entrenador de boxa i guardaespatlles de l'últim dictador comunista Todor Zhikov.

L'hegemonia del PPE no ha estalviat crisis polítiques entre alguns dels seus membres destacats. Per exemple, el xoc populista entre Silvio Berlusconi i Nicolas Sarkozy pels immigrants tunisians arribats a Itàlia amb les revoltes àrabs, o la polèmica presidència rotatòria europea del primer ministre hongarès, Viktor Orbán, que pretenia aprovar un projecte de llei sobre mitjans de comunicació que violava la llibertat d'expressió. Angela Merkel va ser de les més crítiques amb el text i Durão Barroso en va acabar demanant una rectificació.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT