03/05/2011

Bin Laden es convertirà en un Che Guevara amb turbant?

3 min
Escultura inacabada d'Obama sostenint el cap de Bin Laden, en una botiga de Nàpols.

Tradicionalment, la part de la biografia que més preocupava els estadistes i els líders polítics i socials era l'última línia de l'enciclopèdia. Era la que marcava la posteritat del personatge i la que n'imprimia o no la transcendència històrica. Ara la posteritat dels personatges la determinen les últimes imatges de la seva vida. Va ser el cas d'aquell Saddam Hussein primer humiliat per un reconeixement mèdic innecessari davant de càmera i després ofert en format cadàver. Ha estat aquell cap de setmana de Joan Pau II, ple de sofriment, passejant la seva malaltia pel món el que ha permès elaborar-ne un retrat més pròxim a la santedat que, per exemple, les imatges de la seva primera època com a Papa.

Segur que Bin Laden va pensar moltes vegades com el tractaria la història. Però encara devia pensar moltes vegades més en quina seria la seva última imatge i en l'ús que se'n faria. Sabia que d'això dependrà convertir-se o no en la gran icona d'un cert islam, en la primera llegenda global del segle XXI per a uns quants milions de persones. I si em permet la blasfèmia , en si es convertirà en el Che amb turbant. Potser per això els últims anys va gestionar la seva figura pública optant per la desaparició física. O potser no va tenir més remei, que també pot ser.

El cas és que ahir les cadenes de TV van haver d'il·lustrar la seva vida amb imatges que ja hem vist centenars de vegades i que de tant repetir-les ja formen part del nostre imaginari col·lectiu. Tenim aquella en què està assegut a terra i parla davant d'una paret de roca que sembla l'entrada d'una cova, tenim l'altra en què camina per una muntanya escarpada amb una mena de bastó d'excursionista i tenim aquella en què dispara amb una metralladora. Totes tres molt antigues, sobretot en un món on cada minut produïm milions d'imatges, i que resumeixen una dècada en què hem tingut un personatge amb dues intensitats. La inicial, en què l'aparició de cada un dels seus missatges provocava interrupcions immediates de la programació de totes les cadenes de TV del món, i la quotidiana, quan l'escenificació del mal va convertir-se en un breu en què ja ni ens passaven les seves arengues gravades en un trist casset.

Per què Bin Laden va decidir deixar d'oferir-nos imatges seves? Per què en un món on tothom té una càmera, els seus últims comunicats van ser realitzats sense imatge? Només per seguretat o estava gestionant-se la posteritat? Els últims anys, Bin Laden hi era sense ser-hi. I això és bo per a qui vol transcendir. Ell, situat en una mena de núvol de divinitat, venerat més com a símbol que com a humà, i la seva obra terrenal, Al-Qaida, funcionant a ple rendiment amb milions de seguidors arreu del planeta. Però, paradoxalment, aquest volgut allunyament de la realitat a la recerca d'un futur ple de glòria pot haver estat la seva gran derrota. Ni ell ni la seva organització han jugat cap paper en les revoltes del nord d'Àfrica perquè el seu missatge s'ha mostrat totalment allunyat de la realitat dels ciutadans. Això no vol dir que aconsegueixin reconduir la situació, però és evident que la flama no la van encendre ells, que ells no hi eren i que Al-Qaida no era l'única alternativa als sàtrapes tolerats per Occident com a mal menor. I quan no tens espai, no tens raó per existir.

Com no crear un màrtir

Però de la mateixa manera que Bin Laden devia estar preocupat per com el tractaria la història, els Estats Units també. La situació d'ahir deu haver estat analitzada milions de vegades, com milions de vegades deu haver estat teoritzada la millor manera de no crear un màrtir. Entre la mala solució de detenir-lo, fer un llarg judici retransmès durant mesos per totes les cadenes i condemnar-lo a mort i la mala solució de matar-lo enmig d'una apagada informativa, han optat per la segona opció. Han tingut molts anys per triar-la i ho han fet la mateixa setmana que el president havia hagut de rebaixar-se a desmentir un rumor escampat per una dreta extrema que ara s'ha quedat amb el cul a l'aire, electoralment parlant.

I la gran ironia és que Bin Laden ha donat la raó a Aznar quan va dir que qui va planificar l'11-M "no s'amaga en deserts llunyans ni en muntanyes remotes". Efectivament, s'amagava en una urbanització de luxe d'una zona urbana.

stats