'Biutiful' i Catalunya, esperant el miracle
Crec que va ser Billy Wilder el que va dir que la diferència entre una estrella i una persona normal és que totes dues es lleven de mal humor, però a l'estrella se li tolera. La teoria de Wilder aplicada a les rodes de premsa vol dir que a l'estrella no se la molesta, encara que sigui amb la pregunta que tots els lectors estan esperant. Amb Javier Bardem, ahir a Los Angeles, flotaven a l'ambient: "Vindrà la Penèlope?", "Dormiu a la nit?" o "Li dóna el pit?", però ningú no va gosar, i això que el natalici ha estat tema de conversa a totes les perruqueries del país (ara en diuen trending topic ), i totes les qüestions es van cenyir al guió (xist). Només al final, un col·lega de Televisa li va demanar si coneixia la dita que les criatures arriben amb una " torta " sota el braç i que si la " torta " seria l'Oscar. La cara dels organitzadors de l'acte va ser d'anar-li a donar una " torta ", però l'actor va contestar breument que era un dels millors moments de la seva vida i que estava molt feliç, i va callar. I tothom va riure alleugerit.
Bardem havia arribat amb cara de son (era un quart de quatre de la tarda), demanant una ampolleta d'aigua, i amb el to de resignada tranquil·litat que donen l'edat i el saber que hom no és el favorit a cap enquesta. No va dir "no vull voler guanyar" com la seva dona l'any passat, en aquella mateixa sala de l'Hotel Mondrian de Sunset Boulevard, però va sonar sincer quan va explicar que la nit dels Oscars es donen dues circumstàncies alhora: l'emoció de poder saludar col·legues als que reverencia i el circ.
La de Bardem ahir va ser una interpretació des de l'estrellat educat i amb un notable ús del pilot automàtic, el pilot dels que saben que una paraula seva desencadena l'efecte papallona. Quan li va tocar parlar d'allò tan difícil que és el seu propi èxit, va recordar que havia estat Hollywood qui l'havia anat a buscar i no al revés, "no com altres que agafen la maleta i diuen jo vull ser d'aquí", i ràpidament va afegir que cal "molta valentia i sacrifici" per agafar la maleta.
Sí, té mèrit ser nominat a millor actor amb una pel·lícula de parla no anglesa. Tant Bardem com el director, Alejandro González Iñárritu, li van donar molta importància i amb el punt just de patriotisme lingüístic. És més, quan un compatriota va preguntar al cineasta mexicà si faria el discurs en espanyol en cas de victòria va dir que no, que en anglès, que era la llengua del país que organitzava la cerimònia i que en anglès podria arribar a més gent. "Estimo massa el meu país per ser nacionalista", va sentenciar Iñárritu amb l'aplom dels que saben que el seu país potser té problemes per estar, però ningú no li discuteix el ser.
González Iñárritu és un conversador generós, dels que explica de franc allò que ha après. Va triar Barcelona per filmar la vella i universal història de l'explotació de l'home per l'home, i la va triar perquè Bardem és espanyol i perquè posats a passar-se deu mesos fora de casa, Barcelona li semblava insuperable. Per la ciutat i per la gent. Va dir a TV3: "En els catalans hi ha una elegància física i espiritual molt congruent". Bé, i també hi ha "el menjar i Messi".
A Biutiful , Iñarritu va incorporar detalls de la realitat catalana. De fet, en el guió original n'hi havia més, però alguna gent, també de l'equip ("fins i tot catalans") li deien que aquella paraula o frase en català "despistava massa", i les va eliminar. Al matí, a la catifa vermella, va declarar a Catalunya Ràdio que hi havia aspectes "molt lloables" de la recuperació de la identitat catalana, però que la qüestió del "nacionalisme" era delicada. La política és més forta que la cultura, les fronteres guanyen les llengües, fins i tot per a intel·lectuals gens mandrosos que volen entendre la terra que trepitgen. És urgent decidir i difondre un relat nacional que el món entengui perquè ens entengui.
