Björn Stigson: "Quan truco a la porta del govern global, no obre ningú"

Expliqui'm com passa del món de l'empresa pura i dura al món de la sostenibilitat.

Vaig ser 27 anys directiu de diverses multinacionals. A finals dels vuitanta era vicepresident executiu d'ABB, i responsable de temes mediambientals, i vaig tenir ocasió d'iniciar l'associació que ara presideixo. Les Nacions Unides no trobaven cap organització d'empresaris del sector, i de cara a la conferència de Rio de Janeiro del 1992 ens van convidar a crear-la. Fins als anys noranta la dimensió política i empresarial en la defensa del medi ambient no existia, era tot activisme ideològic. Ara agrupem 200 grans empreses de 30 països que són líders en 20 sectors industrials.

Rio 1992, allà va començar tot?

Allà hi vam presentar un llibre en què vam formular per primer cop el concepte d'eficiència ecològica, i el llibre encara és fresc, encara és vigent.

Que el llibre encara funcioni potser no és una bona notícia, és que hem avançat poc.

El llibre era una crida des de l'empresa sobre el que havia de fer la societat. En tot cas és un fracàs social, no de les empreses ni del llibre.

Faci balanç d'aquests vint anys.

He fet una conferència titulada Història de tres dècades en què parlo dels vint últims anys i dels deu que ens esperen. La primera dècada, després de Rio 1992, va ser optimista i positiva. Vam sortir-ne motivats i amb grans decisions dels governs, allò va donar peu al compromís de Kyoto del 1997. Va començar l'interès social, es va fomentar la responsabilitat social corporativa. Però l'atemptat a les Torres Bessones del 2001 va posar el focus del món en el terror. I en aquesta segona dècada la gent està cansada, esgotada, i l'entusiasme ha anat enrere. Hem anat veient com es debilitava la cooperació entre governs, el pes de les Nacions Unides i no s'han complert els acords. Només Holanda i els països escandinaus han pagat el 0,7% als països pobres. S'ha anat perdent la confiança.

Una dècada perduda.

El Protocol de Kyoto és mort des de fa anys, hi ha gent que no ho vol acceptar perquè hem renunciat a enterrar el cos, però és ben difunt, l'hi asseguro. I els nous compromisos dels països rics d'invertir en desenvolupament sostenible no es compleixen per la crisi. Ara els països diuen "mira les nostres finances, no ho podem pagar". Els diners no vindran. A Durban, Sud-àfrica, hi haurà tensions enormes, s'acosten moments difícils en el camí de la conferència de Rio + 20, el juny del 2012.

No n'espera res, de Rio 2012?

Hi haurà un momentum mediàtic per abordar els temes, però no es concretarà res, no es prendran decisions.

I, doncs, com encarem la pròxima dècada?

Les empreses hem de generar missatges forts, perquè els governs no els donaran. Ens toca liderar el món de la sostenibilitat. Quan jo truco a la porta del govern global per negociar no m'obre ningú. El món actual és un món en què ningú mana, ningú n'està al càrrec. Les Nacions Unides no ho fan, el G-20 tampoc. Tenim reptes molt urgents en sostenibilitat i algú ha de prendre la iniciativa. Fins ara si les coses anaven malament de debò al món podíem confiar en els Estats Units, que ho arreglaven tot. Ells també han abandonat aquest rol. L'única força global és la de les empreses, però les empreses no poden funcionar en societats que fracassen.

I com es resol això?

Hem de fomentar nous acords público-privats. L'empresa té recursos, diners, coneixement. El govern ha de proveir el marc legal adequat i donar estabilitat i incentius per a les inversions a llarg termini. I fa falta la societat civil, que ens ha de fer confiança, ens ha d'avalar. S'han de fer transformacions grans i urgents, i el crèdit per encapçalar-les l'ha de conferir la societat civil. Han de ser proveïdors de confiança, no es pot ser activista mediambiental només anant en contra de tot. S'ha de ser activista a favor de les coses. Cal donar garanties i confiança per aconseguir resultats.

És optimista?

És molt difícil ser optimista si no estem avançant. Jo anomeno els anys actuals com la dècada turbulenta, s'està veient a Europa, o amb les revoltes àrabs. Són anys claus. Perquè d'aquí al 2050 passarem de 7.000 milions d'habitants a 9.000 milions, es doblarà la gent que viu en ciutats, i un 85% de la gent viurà en els països que ara anomenem emergents. En els pròxims 40 anys es construiran tantes infraestructures com les que s'han edificat en tota la història de la humanitat.

Vostès han fet un pla?

Ens mirem el món com una empresa, que ha de basar-se en l'eficiència de recursos. Europa ha de mirar de no perdre qualitat de vida però consumir menys recursos naturals, ha de ser una societat que recicla, amb edificis que no consumeixin energia, i els canvis han de començar de manera urgent.

La Xina i l'Índia estan fent bé la feina?

Ja accepten que el món té recursos limitats i que si volen tenir èxit com a país han de ser menys contaminants. Els cal transformar l'economia domèstica, crear demanda interna per a energia sostenible, i així desenvolupar tecnologia i coneixement, que serà la seva plataforma per exportar. Fa dos anys va començar una competició, que anomeno cursa verda, a veure quin país guanya.

Qui té més números per aconseguir-ho?

La Xina. A la primavera va fer un pla a cinc anys, 2011-2015, per transformar la seva economia. Ho han de fer per estabilitat social i seguretat interna. Corea també ha decidit ser un dels 5 països verds. L'Índia no ha començat la cursa, però ja ha canviat d'actitud. A Copenhaguen el 2009 posaven bastons a les rodes, a Cancún ja eren positius. Molts experts que els assessorem els hem dit que no tindrien res a fer al mercat internacional sense entrar en la sostenibilitat, que serien bloquejats. Saben que han de trobar i inventar solucions verdes per als pobres. Tenen 700 milions de pobres, si inventen solucions de baix cost i simples les podran exportar als pobres del món, podran ser líders en aquest tipus d'exportacions. A l'octubre van llançar un tauleta informàtica, una mena d'iPad, per 35 dolàrs, i aspiren a fer-ne de 15 dòlars.

Europa què hi pinta en aquesta cursa verda?

Europa, que encara és el principal exportador, amb gairebé un 40% del total, ha de millorar el mercat intern i assumir que baixarà. Però pitjor ho tenen els Estats Units. El secretari d'Energia del govern Obama, Steven Chu, ja va dir que viuen el seu segon Sputnik. En la cursa espacial, quan van descobrir que els russos els anaven al davant es van espavilar fins a anar a la Lluna. Ara van per darrere de la Xina en la competició de l'energia neta, però a més estan bloquejats políticament, els costarà arrencar.

Vaja, que al món occidental li costarà mantenir l'estatus.

Una altra de les turbulències és que el nombre de gent de més de 65 anys creixerà de forma dramàtica, i el cost en pensions i en salut de la gent gran és elevadíssim. Els joves, amb uns índexs d'atur molt grans, no ho podran pagar. S'acosta una tensió enorme entre generacions.

Els joves ja saben el que els espera?

Faig classes a la universitat. Als estudiants els dic: "Ara et parlaré de la teva vida. Jo tinc 65 anys, tu en tens 22, i els vostres 40 anys de vida activa seran decisius per salvar el planeta".

I ho entenen?

Els noto neguitosos quan els dic que no els hi hem deixat bé, que la nostra herència és un punt de partida complicat, dur, i el problema és que a sobre no els hem educat per a això. A les universitats es parla molt poc del futur, es parla del que ha funcionat en el passat, sóc dels pocs que els parlo del futur. Els dic: "Benvingut a la teva vida, tens el repte d'aconseguir que d'aquí quatre dècades 9.000 milions de persones visquin bé amb uns recursos limitats".

Arribarem a temps al 2050 si ja anem tard fent els deures per al 2020?

Anem massa a poc a poc. És més fàcil imaginar-t'ho el 2100, perquè la innovació haurà permès reedificar el món. El 2050 viurem de manera semblant a ara, no hi ha temps que la tecnologia ens salvi ella sola, sense decisions polítiques fortes. Però el 2100, en què totes les infraestrucures s'hauran reconstruït, potser sí.

No sé si m'ha animat gaire.

A la Xina diuen que el vertader amic et diu la veritat a la cara, jo l'hi he intentat dir. Per cert, quan vas a la Xina no notes el clima pessimista d'Europa, la sensació d'una crisi que ens paralitza. Allà saben que estan creixent i treballen amb més optimisme.