Publicitat
Publicitat

Bosrà, la protesta dels humils

"Welcome to Bosrà". A l'arc d'estil comunista que travessa la carretera d'entrada a aquesta població turística, l'habitual retrat del president sirià Baixar al-Assad ha estat arrencat. "Aquí ja no hi queda cap força policial ni cap membre de la intel·ligència", expressa amb orgull un veí de 46 anys en una haima disposada per oferir condolences per la mort del seu veí, de 22 anys. "Simplement caminava per la carretera en direcció cap a Daraa i li van disparar des d'un control militar", assegura. "Ja hem perdut sis joves de Bosrà", afegeix assenyalant dues haimes més. "Què Déu els aculli".

Al contrari del que passa en altres poblacions dissidents, com Hamah o Homs, els habitants de Bosrà, musulmans xiïtes i sunnites, no sembla que tinguin por. "Som la primera ciutat alliberada", fan broma quan els preguntem per la seu de la policia. Dos edificis abandonats amb l'interior totalment cremat i les pintades ("La gent vol la caiguda de Baixar al-Assad. Llibertat, llibertat!") són un gràfic testimoni que efectivament les forces de seguretat han abandonat aquesta població, famosa per les magnífiques restes romanes i àrabs de negres pedres de basalt.

Els bandits i la policia

"Uns bandits d'Al-Qaida van portar benzina i van incendiar els edificis", assegura un veí ros que s'ha acostat en veure'ns observar un pila de vehicles calcinats al costat de la comissaria. "La policia no va oferir resistència, no van voler fer mal a ningú", afegeix un home gran vestit amb gel·laba blau cel que diu que ha presenciat l'incident. "No feu fotos de les destrosses o podeu tenir problemes a l'aeroport", ens aconsellen.

A Bosrà, com en altres poblacions agrícoles, costa trobar-hi un ordinador amb connexió a internet. Potser per això el règim ha mantingut una certa laxitud amb els manifestants de les viles agrícoles i beduïnes del sud i el centre del país, que diuen que es "manifesten a milers cada divendres" tot i no tenir cap transcendència mediàtica. A la dotzena de llogarets que travessem es repeteixen l'asfalt desfet i ennegrit per les barricades, els símbols del règim arrencats i una certa tranquil·litat als polsegosos carrers, on els nens juguen aprofitant la frescor del vespre, amb la crida dels muetzins de fons. No hi ha petjades de tancs a l'asfalt, ni por d'expressar-se en veu alta. Tampoc s'hi observa cap cartell propagandístic del règim, tan habituals a les ciutats. Al contrari, les poques mostres d'adhesió que hi havia en aquesta ciutat han desaparegut fa només unes setmanes. "Traïdor", pot llegir-se a la persiana d'un petit restaurant de falàfels que a l'abril estava folrat de pòsters del president Al-Assad i els seus aliats, el president iranià, Mahmud Ahmadinejad, i el líder de Hezbol·lah (la milícia xiïta libanesa), Hassan Nasral·lah. Avui a les parets de la tasca només s'hi exhibeixen pòsters de la Meca i d'altres símbols religiosos.

La regió més pobra

"Han desaparegut disset universitaris de Bosrà que viatjaven en un autobús des de Damasc", anuncia preocupat un jove motorista que s'ajeu als matalassets de l'habitació reservada a les visites d'una humil casa entre oliveres. Dels onze fills de la família, només el més gran treballa a l'Aràbia Saudita. "A Síria no hi trobem feina, a més, les autoritats ens tracten com a ciutadans de segona".

Barrejades en el discurs dels opositors, és habitual escoltar recriminacions de tipus social en un país on el 65% de la població és menor de 30 anys i està a l'atur. De fet, més enllà dels intel·lectuals i l'oposició política, el pes de la revolta el porten la pagesia pobra, els joves i les classes més humils, als quals també s'han afegit sectors transversals de població kurda, històricament discriminats per la majoria àrab.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT